Sota el pes de l'espardenya

Aquest mes d'abril, a la revista El Pou de la gallina hi he col·laborat també amb un breu text a la secció de Cultura. Hi parlo del pregó i l'espectacle inaugural de l'any de la capitalitat manresana de la sardana. Va ser una posada en escena que no es podia despatxar amb un comentari de circumstàncies, com ara "no ens va deixar indiferents". Perquè d'indiferents no que no hi vam quedar, però val la pena aprofundir per què. El text és aquest —i la foto de la bona amiga i sempre col·laboradora Ana Ballesteros.

Sota el pes de l’espardenya 

El dissabte 16 de març Manresa va ser proclamada Capital de la Sardana en un acte institucional que va omplir a vessar el saló de sessions per escoltar el pregó de Natxo Tarrés. Després, dinamitant qualsevol mena de formalisme, un espectacle a la plaça celebrava el goig de la dansa en una catarsi de foc que reduïa —metafòricament— el pes d’una espardenya gegant a cendra. Potser no era ben bé allò que s’esperava però, si més no, la crònica jutja l’acte d’inoblidable per encetar els dotze mesos que dura aquesta capitalitat.

Puntual i ben organitzada, la proclamació de Manresa com a onzena Capital de la Sardana va omplir el vestíbul i el saló de sessions de l’Ajuntament. No semblava faltar-hi ningú i, agombolats per l’entusiasme dels de la colla Dintre el Bosc, el Foment de la Sardana i els Dansaires Manresans, a dos quarts de set del vespre, la veu ben timbrada de Núria Soler va obrir l’acte que prengué, d’immediat, un caràcter emotiu: després d’agrair-nos la presència, va demanar un record per als absents abans que la Principal de la Bisbal no enfilés una primera sardana, Remembrança, del mestre Damià Rius. No cal dir que els de la Bisbal sonaven fantàstics mentre cadascú, en el seu interior, sabia a qui trobava a faltar en aquell moment: més de cent anys de sardanes a la nostra ciutat formen una llarga suma de records i, és clar, també d’absències.   

En acabat, Víctor Sellés, coordinador de la Capitalitat de la Sardana va procedir a proclamar formalment la capitalitat manresana, prenent el relleu de Sant Cugat del Vallès. Amb ell, per primer cop, vam escoltar aquest «ballar des del cor» que encapçala el programa d’enguany. Un lema sintetitzat en el magnífic logotip, obra de l’artista Anna Crespo, on unes mans unides, tot ballant sardanes, dibuixen un cor viu i bategant.

Un objectiu compartit

Des del 2018 que col·lectiu .manresa es plantejava la candidatura de Manresa com a capitalitat de la sardana. Però amb el parèntesi de la pandèmia, no va ser fins el desembre de 2021 que en va rebre l’encàrrec de la Confederació Sardanista. Des d’aleshores els seus promotors han bregat per implicar en aquest projecte el món associatiu, per tal de fer una capitalitat oberta, més enllà dels cercles sardanistes. Per això també, des del maig de 2022, la preparació del calendari, activitats, difusió i finançament ha estat oberta a tothom qui s’hi ha volgut comprometre, tal com recollíem a El Pou de la gallina del novembre d’aquell mateix any.

El resultat ha estat un calendari amb una trentena d’activitats que combinen des del reconeixement als impulsors de Manresa Ciutat Pubilla del 1963 (maig) fins al lliurament dels Premis Capital de la Sardana (novembre) o la festa anual de les Colles Sardanistes (febrer 2025). També el pòrtic de la Fira Mediterrània hi fa costat, el 4 d’octubre amb Arnau Tordera. La cloenda es preveu al Kursaal el proper març amb la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya.

Sardanes que fan comunitat

Encomanar a Natxo Tarrés el pregó va ser la primera gosadia de la proclamació, oimés quan el cantant de Gossos es va apressar a dir que ell no era un ballador habitual de sardanes però que el fascinava veure-la ballar, «sòbria i precisa com un rellotge. Jo, però, hi entro per la música». Tarrés a continuació ens dugué una bona història, la de la seva mare, que va arribar als setze anys des d’Almeria per posar-se a treballar rere un teler i que va trobar en la sardana el punt d’arrelament local: «anant a ballar sardanes, el cercle s’obria i l’acollien com una més». I afegia: «Els immigrants no ho tenen fàcil. És un procés intercultural, i la sardana hi ha tingut el seu paper. La meva mare es va fer seva la sardana, perquè la sardana acull». Ara només caldria «mantenir-la viva, fer-la créixer i expandir-se» en aquest paper d’eina d’integració. Tots els presents vam aplaudir la bona voluntat del pregoner que, en aquest punt agraïa la invitació i ens animava a desplegar l’art per carrers i places. Que és senzillament la voluntat de crear espais de trobada, d’intercanvi, de reconeixement. Potser per això va semblar entrebancar-se al darrer moment, tot exhortant els presents en la custòdia de les tradicions. Custòdia era exactament el contrari del que viuríem mitja hora després a la plaça.

En acabat vindrien els parlaments més protocol·laris i, doncs, més previsibles. El president de SomSardana, Xavier Tresserras, que ens animava a fer respirar sardana tot l’any a la cultura manresana. Després el delegat de Cultura de la Generalitat, Francesc Serra, que tingué l’honor de ser el primer de citar l’inevitable vers de Maragall sobre la dansa més bella de totes les danses. L’alcalde Marc Aloy hi tornaria, i tot i que almenys s’estalvià el verset habitual, s’acabà embrancant gairebé per explicar-nos com se balla una sardana i fins li atribuí una part del nostre caràcter com a poble, bo i suposant que els pobles tinguem un caràcter propi. En fi, Aloy va fer un repàs històric de la sardana a Manresa, i ens acabà animant a estimar-la, preservar-la i difondre-la, en una actitud novament d’aires defensius. Això sí, el desig de preservació com abans la voluntat de custòdia, devia donar un gust passatger a moltes de les orelles presents.

L’acte, amb la descoberta de la placa commemorativa de l’esdeveniment, es va enllestir amb l’estrena de la sardana de la capitalitat, de Laia Giralt Torrescasana. Novament, la solemnitat va anar a càrrec de la Principal de la Bisbal en una peça que, de manera excepcional, fou ballada al mateix saló de sessions per representants de diverses generacions sardanistes.

L’espectacle de la plaça

A les vuit del vespre, però, l’espectacle Espardenya de 7 vetes va actuar de revulsiu als discursos oficials. Situats en dos escenaris al capdavant de la façana de l’Ajuntament, a la banda esquerra hi havia La Principal de la Bisbal i, a la dreta, el grup de percussió Fun Dan Mondays, encapçalats per Dan Arisa. La cobla ve engegar novament amb la sardana de la capitalitat però aquell va ser el darrer indici d’una ballada de sardanes convencional. Immediatament després els ritmes d’una potent percussió i els moviments quasi compulsius d’un jove cos de dansa a l’escenari van captar tota l’atenció dels presents, entre la sorpresa i un punt de desconcert. Bé prou havíem estat advertits que seria un espectacle multidisciplinari, que hi hauria sorpreses, i que trencarien motllos. Queda clar que això ho van fer, si més no.

Només caldria lamentar que la col·laboració de la Principal de la Bisbal a l’espectacle va quedar força desdibuixada: el gruix del so es projectava des de l’escenari dret, la percussió era omnipotent i els moviments de dansa captivaven totes les mirades. La presència d’uns bidons d’estètica industrial i l’aparició d’una espardenya gegant arrodonirien un vespre que ja ha estat qualificat de «perfomance forassenyada». Cal dir que va valdre la pena? Encara que el discurs que s’oferia era més aviat prim —la necessària convivència entre tradició i modernitat— en realitat la gosadia dels autors, participants i col·laboradors era molt alta. La presència de la tradició, encarnada en la gegantina espardenya que circulà des de la plaça fins a dalt de l’escenari a coll dels participants, assenyalà una idea vital: descarregar-la dels mites que l'aixafen, i deixar que la sardana sigui, senzillament, una dansa. L’aparició del foc purificador ho feu possible. Ara, sense el pes de l’espardenya, la fusió de sons i danses s’arrodonia en una ballada de sardanes al mig de la plaça, entre el públic.

Amb aquest primer acte el sardanisme manresà torna a donar proves de la seva evolució i contemporaneïtat, elements indispensables per impulsar la pràctica de la sardana, que al capdavall és la del gust per la dansa, el goig de ballar. D’una manera viva i desencotillada, sense custòdies ni immanències. Gent que balla i fa ballar, que crea, que ocupa el carrer, i que ens aconsegueix sorprendre. La resta serien matisos: tot just ha estat un primer èxit d’aquesta capitalitat que ara comença.

Qui no coneix Cris Giménez ?

Aquest mes de març El Pou de la gallina ha presentat un ampli reportatge sobre el Geoparc de la Catalunya Central, un projecte que aplega els valors geològics del territori amb els turístics. Amb menys espai però amb el mateix objectiu d'instrucció i delectança, al Qui no coneix... amb Maria Picassó hi presentem una joiera artística de campionat: Cristina Giménez Llobet. Sí, sí, la de Crisjoies, a la cantonada entre la plaça d'en Creus i la Reforma. És ella:

Cristina Giménez,
una joia al barri antic

Qualsevol foraster que arribi en tren a Manresa s’ha de sorprendre de la magnificència de la Seu, la contundència de la Reforma o, també, que el primer comerç que trobi sigui —ciutat irreal— Crisjoies. Una espai meitat taller, meitat botiga, on Cristina Giménez Llobet us atén acompanyada de la seva gossa Freia, des del convenciment que de tot en pot sortir una joia. La Cris, que és així com tothom l’anomena, va néixer a Barcelona el 73 però la mare era de Manresa i la família va instal·lar-s’hi quan ella tenia tot just cinc anys. Les inclinacions artístiques del pare —un enginyer tècnic amant del dibuix i la fotografia— al costat de les hores al taller Barés, amb ceràmica i escultura, seran el llevat de la futura decisió: entrar a l’Escola Massana. Allà, i contra pronòstic, es va inclinar per la joieria artística, com si amb una sola disciplina pogués canalitzar totes les especialitats plegades. «I em vaig deixar anar fins a reconeixe’m per poder crear d’una manera més personal i lliure, des de la llum!». Passat el primer curs, s’instal·la a Barcelona. Són temps de mercadillo, amb moltes descobertes i viatges, a València, Madrid o Alemanya, a Inhorgenta, la fira de joieria més gran d'Europa. D’aquell temps recorda també el Mercat Modernista de Sitges, amb el col·lectiu L’Ofici de l’Art, tots els caps de setmana, festius, i temporada de Nadal. «Quan acabo a la Massana l’any 96, amb una colla impulsem un taller compartit que desembocarà en una botiga-taller al Born barceloní, l’Alkimia, però al cap de dos anys ens en treia l’especulació». Com un final d’etapa, passa nou mesos per l’empresa Tous i s’hi avorreix, treballant en sèrie, «però hi vaig descobrir la constància, el mètode i sobretot anar de cara la idea!». L’any 2000 torna a Manresa, a casa els pares, en una estada que volia ser provisional. Cada dia feia mitja jornada de cambrera i mitja més de joiera, mentre enyorava el brogit de Barcelona. Però a Manresa va aprendre a fer-se els catàlegs, preparar col·leccions de joieria d’autor i quinzenalment baixar-les a vendre a Barcelona. Aleshores vindrà 28m2, un nou projecte compartit al carrer Talamanca, el 2008, que al cap d’un parell d’anys ja era a la Reforma. Les sòcies van anar plegant veles però la Cris aguanta i transforma el local en el seu taller, de formació, exposició i venda. «Al final va ser un tràngol, eh?, totes teníem caràcters forts. Des d’aleshores he picat molta pedra! He conservat clients de Barcelona, i també rebo encàrrecs, però ara puc dir que faig allò que vull». I no vol ser una artista divina sinó que continua buscant el treball compartit. Al capdavall, a la ciutat hi ha ben bé una dotzena de joieres més, algunes de les quals es troben des del 2017 al col·lectiu Pedra de toc. Ara farà un parell d’anys van fer una exposició al Casino, que es deia Lligams, «amb Mar Cucurella, Anna Estella, Núria Malé, Dörte Seeger i Pilar Freixanet, parlem de les connexions invisibles que ens uneixen amb allò que ens és vital». Tot això, en forma de joia, és clar, com la que li van encarregar per al trofeu del premi de teatre Margarita Xirgu. I insisteix: «Les joies ens identifiquen com la roba que ens posem, però d’un caràcter més perdurable. I aleshores transformes en joies petits objectes que expliquen històries teves o per a d’altres». I somrient s’enfila en aquesta libèl·lula que se li ha fet present en molts moments significatius de la vida i que la Cris ha adoptat com a símbol, fràgil i complex, al cor del barri vell de Manresa.

Flagel·lació a Ciudad Real

Després d'uns dies de vacances per càmpings de l'Alcàrria i la Manxa, som arribats a Ciudad Real el dilluns de Setmana Santa. L'hospitalitat de l'Imserso ens ofereix tres nits en un hotel cèntric, de llençols nets i menjar escàs. Som, és evident, uns jubilats passejant per les Espanyes i si ens estem a Ciudad Real és perquè no quedava res més en l'oferta de «turisme social». Tant se val, ho havíem de provar! El fet és que Ciudad Real no té res de particular: una capital de província, més petita que Manresa i tot. Una catedral i un parell d'esglésies més o menys antigues, a més a més d'uns museus que hi són ben bé per no dir que no en tenen. Ho arrodoneix una plaça Major sense cap gràcia, presidida per un ajuntament d'arquitectura amb voluntat contemporània però d'un resultat inquietant. Ras i curt: el conjunt és lleig sense remissió. Només hi faltava un vent desaforat, molt fred i una pluja persistent al costat de l'omnipresència del Quixot i —el calendari mana— una Setmana Santa declarada de interés turístico nacional. La cosa promet fins a l'espant, i amb M, desafiant el xàfec d'aquest capvespre de dimecres, ens arribem al Guardapasos del carrer Quevedo tot i saber que, amb la climatologia adversa, avui com ahir no hi haurà processó. Havien de sortir els passos de la flagel·lació i mentre anàvem travessant carrers plens d'aigua no em treia del cap el Rubianes, quan deia allò de «Jessú, ¡hemmo venío a prendette, y a escupitte y a maltratatte, y a matatte! —¿A quiennn, a mi, er Méssia?». Després, arribats a la formidable nau que acull quinze o vint passos, ens encarem a la Flagel·lació que ja ens imaginàvem només escultòrica, està clar. Entre els monuments, centenars de cofrades es lamenten tristos i resignats d'aquesta pluja quaresmal. Hi ha gent gran però també molta de jove, nois i noies agombolats per una mena de religiositat més folclòrica que espiritual i que es retraten vora les figures de la Santa Cena, de l'Ecce Homo o la Dolorosa. Jo soc més de caramelles, la veritat, i sempre m'han costat molt d'entendre aquestes coses de la pietat popular, també a Manresa, quan l'any 2000 es va recuperar aquesta manifestació d'evident composició parateatral. El cas és que en aquella nau industrial manxega anàvem tots ben molls, bo i perfumats per l'encens i una potent il·luminació que contrastava amb la foscor i el diluvi exterior. Aleshores, i mentre desfeia dificultosament el camí cap a la sortida, he ensopegat l'abraçada d'un senyor amb un cofrade. Tinc un sisè sentit, i allà m'he plantat, clavat a escoltar la conversa de caires protocol·laris: aquell «Gracias por venir, de verdad, muchas gracias» que era contestat amb una altra abraçada al to d'un «¡Que menos! En un día como este quería venir para dar ánimos y compartir...» etcètera. De què ha anat que jo no els abraço també: tots tres féiem tan bona estampa! L'alcalde, pepero des del pentinat a la punta de les sabates, es devia pensar que jo era d'alguna confraria, i el cap de les confraries em devia fer de la municipalitat. Somriure i callar, aquesta és l'actitud en el món de la impostura. Que no era més gran que la que executaven els meus acompanyants a l'ombra del Natzarè.    

Una Llum encara feble per la Pau

De l'Àlbum de visites, a El Pou de la gallina d'aquest mes de març. Una conversa, la vigília de la festa de la Llum, entre una jueva i un palestí a l'Espai Plana de l'Om, moderada per Xavier Melloni, director del Centre Internacional d'Espiritualitat de la Cova. La convocatoria reflectia, malgrat la bona voluntat, les dificultats cada dia més grans per parlar de pau, ara que els líders occidentals es van posant d'acord a naturalitzar la guerra. En fi, la crònica és incompleta, segur, però la idea encara avui perfectament vàlida venia a ser aquesta:

(Fotografia de Joan Closas i Junyent).

Una Llum encara feble per la Pau

La vigília de la Llum de Manresa, a Sant Domènec, els voluntaris d’Òmnium havien arrenglerat tot d’espelmes per a l’Encesa de la Nova Llum, per prendre consciència del drama de les persones que moren intentant travessar el Mediterrani. Molt a la vora, l’Espai Plana de l’Om acollia una conversa entre Juny Siva, una jueva anoienca, i Mohammed Abuzraik, un palestí bagenc des de fa disset anys. Ambdós van parlar sobre pau i drets humans en un diàleg conduït per l’antropòleg i teòleg Xavier Melloni, director del Centre Internacional d'Espiritualitat de la Cova. Un acte que, en paraules de Melloni «enmig de la devastació vol desvetllar la capacitat revolucionària d’estimar-se entre persones, contra la deshumanització de l’odi». I és que els organitzadors, Justícia Global-Manresa al Món, van voler aplegar una persona jueva i una de palestina per defensar conjuntament la promoció de la pau i la solidaritat amb la població afectada per la violència genocida. «El conflicte a Palestina no arrenca el 7 d’octubre —deia Mohammed, que des de 2011 no pot visitar els seus pares— sinó que va començar molt abans, fa més de cent anys». Un detallat repàs del segle XX va capbussar l’auditori en dades i xifres esfereïdores, com ara els 36.000 morts a Gaza entre assassinats i gent desapareguda sota la runa, en poc més de cent dies i sobre un territori que no fa ni un terç de la comarca del Bages. A la recta final, Melloni va proposar un minut de silenci atesa la dificultat d’assimilar tantes dades i defensà les paraules de Gandhi: la Humanitat només podrà desfer-se de la violència amb la no-violència. Però el dolor acumulat va arrossegar un hipotètic torn de conclusions: «És molt difícil en aquests moments parlar de Pau». I l’altre reblava: «Pacifisme? Quan no hi ha menjar i plouen míssils? Es tracta de sobreviure!». Abans d’acabar, representants de les entitats organitzadores van tornar a qüestionar les polítiques genocides de l’Estat d’Israel, fent una crida al conjunt de la societat civil «perquè es corresponsabilitzi amb la situació i denunciï la col·laboració inadmissible dels governants amb el règim d’ocupació israelià». La sensació de desconcert mundial, però, de costat a l’ingent negoci armamentista, fan cada cop més gran la ferida, alimentant ressentiment i venjança. Perquè, malgrat tot, si un altre món encara fos possible, només ho serà a partir de la col·laboració i del diàleg.

Empedreïts al Geoparc

Quan era jove em penso que vaig escriure més d'un centenar d'editorials per a El Pou de la gallina. Ara, en canvi, són del tot ocasionals. I amb tot, quan m'ho proposen, encara avui m'agrada el repte de confegir una afirmació més o menys assumible per la línia editorial d'aquesta revista manresana que ja és a la vora de complir trenta-set anys. Aquest mes de març, per fer-ho més difícil, calia parlar del Geoparc i demostrar un cert apreci per a la Geologia. El resultat no és del tot científic, però reclama saber —o intuir— què caram són els nummulits. La resta, el substrat de sempre.

Empedreïts

Que Manresa es trobés encara a la vora del mar seria el somni de qualsevol responsable de turisme. Però d’això ja fa quaranta milions d’anys! Amb l’aixecament de les serralades pirinenques la geologia va mudar probablement per sempre aquell paisatge bagenc de sol i sorra —però encara sense sangria ni sexe, ni especulació immobiliària, tot reduït a la presència dels minúsculs i humils nummulits. En fi, que l’horitzó marítim es va desplaçar però, a canvi, ens va deixar una setantena de punts d’interès geològic, amb singularitats tan excepcionals com la muntanya de Montserrat, les Coves del Toll de Moià o la Muntanya de Sal de Cardona. Un territori que avui qualifiquem de Geoparc, situat en una xarxa mundial d’espais geològics que defensen una visió integral de protecció, educació i desenvolupament sostenible. Ni museus a l’aire lliure ni tampoc parcs temàtics per a especialistes: espais on s’hi realitzen diferents activitats geoturístiques i formatives. I el geoturisme pot tenir, ara mateix, uns efectes formidables sobre la Catalunya central ja que d’una banda incentiva la recerca i, de l’altra, potencia un turisme sostenible que treballa amb la cultura, el medi ambient i el patrimoni. Ara el repte és passar la revàlida de 2024 —ser Geoparc per la UNESCO no és un títol a perpetuïtat— i guanyar visibilitat, tot posicionant-se com a destinació de turisme sostenible i guanyant interrelació amb la resta de membres de la xarxa mundial de Geoparcs. Un objectiu que hauria d’obtenir les majors complicitats possibles, tan generosament com ho ha estat la dels seus impulsors. I és que el Geoparc de la Catalunya Central ja és clarament lloc de descoberta i admiració, on els visitants podem connectar amb les arrels profundes de la Terra i, si es vol, reflexionar sobre el pas inexorable del temps. Abaixar els fums i saber-nos gairebé tan minúsculs com aquells nummulits que avui trobem fossilitzats, mentre el món suma segles, mil·lennis i eres. Empedreïts.

El dibuix, del tàndem Claret i Gubianas.

Fem l'escamot dels que mai no reculen...

Avui s'acaba d'aprovar al Congrés dels Diputats, a Madrid, la Llei d'Amnistia. No cal dir que a mi m'ha fet content perquè sé que se'n podrá beneficiar molta gent. I encara m'ha fet més il·lusió quan he rebut una circular d'Òmnium Cultural encapçalada per un d'aquells Mots propis de Joan Salvat-Papasseit:

La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar

Al text, que signa Xavier Antich, es descriu aquesta Llei d'Amnistia com «una conquesta arrencada a l’Estat a contracor gràcies a la perseverança i l’amplíssim consens de la societat catalana». Encara més, l'amnistia «ha portat el conflicte al cor de l'Estat, i fa veure les maniobres més fosques del poder judicial. Avui s’aprova, però nosaltres no descansem ni ens refiem: continuem vigilants. Ens assegurarem que la llei s'apliqui a tots els qui se n’han de beneficiar: més de 1.500 persones...».

Des d'Òmnium són ben conscients dels riscos que aquests darrers anys es coven: «Alguns ens voldran fer creure que el conflicte polític s’ha acabat. Altres, continuaran amb tota la seva força perseguint l’independentisme. Jo us demano que no renunciem a cap bocí dels nostres somnis; us demano que continuem sent dissidents d’un estat amb greus mancances democràtiques; us demano que continuem sent l’escamot per al lliure exercici dels drets civils, polítics i nacionals al nostre país». Confesso que aquí m'he aturat. Això de ser l'escamot m'ha dut directament a la meva adolescència, i aquella Divisa també papassetiana que vaig memoritzar:

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

Per tota la resta, la circular ho arrodoneix demanant-nos de «no abandonar mai la tasca ni l’esperança (i axò diria que és Fabra), sabent que avui no s’acaba res. I que no hi haurà resolució del conflicte fins que no puguem exercir lliurement el nostre dret a l’autodeterminació».

I els pressupostos? I aquest final abrupte de legislatura? Fa tants dies que no parlo de política! Em quedo amb una idea: encallats en el sainet del Hard-rock, calia aquesta convocatoria electoral, mal que fos per pura dignitat. Els riscos són alts —es llança per la borda allò que semblava un molt bon pressupost— però no es fa política per mendicar la supervivència, ni molt menys per lligar-se a una cadira. Ras i curt, o es té la força o te la busques. Al risc que calgui. Enhorabona doncs pel gest, President. Els catalans tornarem a votar el proper 12 de maig i m'arrisco a dir que el resultat —sigui el que sigui— ens ha de permetre sortir d'aquest atzucac, tan ple de gesticulació, tan pobre de propostes, tan bèstia que fins i tot allò bo malmet.

Visca Guimerà!

M'ho va demanar abans de Nadal la Pilar Goñi: un text bàsic per celebrar l'any Guimerà a les pàgines del gratuït Freqüència. Amb aquest plantejament divulgatiu, ara que estic alliberat de fer classe, em va fer il·lusió i tot. Encara més quan l'obra de Guimerà sempre ha tingut per mi un gran atractiu des que —a deu anys d'edat i després d'haver mastegat dotzenes de vegades l'humor blanc de L'amor venia en taxi, en la condició de públic captiu— vaig veure el grup de teatre de Rajadell assajar el drama amb tota la intensitat que requeria Terra baixa. No res, consigno ara al bloc aquest retall i tiro milles amb aquest desig:

Visca Guimerà!

Aquest 2024 commemorarem el centenari de la mort de dues grans figures de la literatura catalana: Joan Salvat-Papasseit i, més popular encara, Àngel Guimerà. És així: l’autor de Terra baixa, de Maria Rosa i de La filla del mar té fins a 131 carrers dedicats arreu de Catalunya i també porta el seu nom el teatre principal de Tenerife, la ciutat on va néixer. I és fàcil comprovar que les seves obres es continuen programant regularment, des del tractament clàssic al Teatre Nacional de Catalunya fins als circuïts amateur. O en versió musical com la de Dagoll-Dagom que triomfa cada vegada que recupera el seu Mar i cel. I a totes les obres els seus protagonistes —molt sovint protagonistes femenines!— són pures forces passionals sobre les quals pesa un atzar fatal i inexorable. Així, des de la Blanca de Mar i cel fins a l’Àgata de La filla del mar, veiem l’evolució del teatre romàntic del XIX, on Guimerà aconseguia, fa més d’un segle, incorporar una visió dels problemes del seu temps que deu ser allò que fa la seva obra encara viva. La Catalunya popular dels pagesos, dels obrers o els mariners són el rerefons d’uns conflictes universals que troben en l’amor un camí de veritat, de redempció o tragèdia. Deu ser per això que algunes de les seves obres van arribar a representar-se també a Amèrica. Al capdavall el Guimerà poeta, dramaturg i també polític catalanista, va aconseguir allò que molts artistes somnien: estrenar a Nova York i, fins i tot, arribar a Hollywood! Això sí, Terra baixa esdevingué Marta of the Lowlands, una pel·lícula dirigida per Searle Dawley —lamentablement avui despareguda— que la Paramount Pictures estrenava el 1914. I dos anys després, el mateix Cecil B. DeMille estrenava als USA la seva Maria Rosa!

Freqüència. Manresa, febrer de 2024