dissabte, 22 d’octubre del 2011

L'encert de "Tocats de lletra"

Ja fa cinc anys que, d'una manera discreta, Manresa s'embolica en aquest "Tocats de lletra" que és un cicle de promoció de la lectura impulsat per l'Ajuntament de la ciutat i el gremi de llibreters de Catalunya. Cada vegada més complet, cada vegada amb més complicitats -la profusió de logos a la contraportada del programa emula amb èxit els grans festivals o les curses de F1 !. Vull dir, en fi, que el programa val molt la pena, que cada vegada té més èxit i que, durant cinc setmanes, encerta a presentar autors i actors més o menys mediàtics amb l'objectiu indissimulat d'acostar la literatura al públic. I se'n surt. I diria que se'n surt perquè no fa trampa -no fa que els assitents ens sentim carallots, poc llegits o definitivaments incultes: vam poder escoltar Montserrat Carulla recitant Sagarra o la Mar Ulldemolins en un altre recital de dissabte migdia, a la Plana de l'Om. En Jaume Cabré presentant Jo confesso. Enric Casassas o Mattew Tree, Anna Barrachina i -dimecres vinent- una "conversa amb Empar Moliner". I molts, molts més actes, és clar. Però d'entre tots, em quedo amb el de "Em patina la mandarina", amb Dolo Bertran i Anna Carné. Un recital de poesia adreçat als alumnes de secundària, que dijous va omplir la sala petita del Kursaal. Vegeu la foto, feta amb els alumnes de primer de batxillerat de l'Institut Guillem Catà, abans de tornar a casa: semblem feliços tots plegats.

I és que a vegades, més que el poema, allò que m'impressiona és poder percebre l'efecte del poema. I el recital -acalleu els més escèptics- va fer el seu efecte. Hi ha, és clar, el punt d'estratègia que et permet repartir i comentar alguns textos abans a l'aula, sense voluntat pedagògica ni aparell d'exercicis, si us plau!. I la selecció -Guerau de Liost amb Palau i Fabre, Brossa o Comadira- que no era feta a la babalà ni, encara menys, pretenia rescabalar ningú d'unes preteses mancances. I aleshores, a les fosques, cent-vint adolescents es van aclofant sota el doll de paraules i a vegades em penso que ni ells mateixos s'acaben de creure que... els agrada. Talment passa amb la tònica Schweppes, i amb tantes i tantes d'altres coses!, estic convençut que de poesia n'havien tastada poca -i sovint amb ginebra de molt mala qualitat.

Qualitat, sí. Diguem, doncs, que la tria era feta per en Jordi Estrada, i en l'encert total encara remarcaria el darrer text, per acabar, aquell Dirty realisme d'en Ponç Pons. L'un i l'altre prou saben què és fer català a la secundària i per això, com el banyista l'aftersun, el vaig rebre no només amb agraïment. I com que al ciberespai no li vé de cinquanta versos, estalvio l'enllaç i els afegeixo aquí mateix, per recordar-los...

DIRTY REALISM
(Sheaffer)

I

Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.

II

Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.

III

M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.

                        Ponç Pons, On s'acaba el sender, Edicions 62, Barcelona, 1995.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada