divendres, 23 d’agost del 2013

Wonder

«Ja sé que no sóc un nen de deu anys normal i corrent. Vull dir que faig coses normals: menjo gelats, vaig en bici, jugo a pilota, tinc una Xbox. Tot això fa que sigui normal. Suposo. I jo em trobo molt normal. Per dins. Però jo sé que els nens normals i corrents no fan que els altres nens normals i corrents fugin cridant del parc. Jo sé que els nens normals i corrents no se'ls queda mirant tothom a tot arreu on van.
Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l’atenció. Demanaria poder anar pel carrer sense que la gent, al veure’m, fes allò d’apartar la vista. ¿Sabeu què crec, jo? Que l’única cosa que fa que no sigui normal és que ningú m’hi troba.
(...) 
Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.». 

Així comença Wonder, una novel·la extraordinària, que es llegeix d'una tirada i que ja ha estat qualificada sensació editorial de l’any. Precisament per això, reconec que hi vaig arribar amb prevenció, però va durar poc: la història de l'August (Auggie) captiva, i molt. Un nen amb la cara estrafeta -tècnicament: una anomalia crànio-facial per la sindrome Treacher-Collins- que lluita per incorporar-se a l'Escola Pública de Secundària Beecher, a Nova York. I és que l'August ha crescut allunyat de l'escola, protegit a casa -la mare li és la mestra- o sotmès a una col·lecció d'operacions que per força l'allunyaven de tothom. Ara, però, aprofita el pas de primària a secundària per incoporar-se finalment a l'escola, en un moment on tots i cadascun dels alumnes són nous. Amb el Julian i el Jack Will, amb la Summer o la Charlotte. El senyor Culet, director, o els preceptes del senyor Browne. Tot plegat, és clar, no serà fàcil. I, amb la seva cara, gens fàcil!

No dic res més, doncs, sinó que m'ha agradat molt de llegir. D'una banda, perquè em passo el curs colgat d'adolescents en un institut de secundària i cada pàgina llegida aquest final d'agost em recordava que aviat hi tornarem a ser. Però, sobretot, m'ha agradat la història de l'August perquè és la història de sempre. A l'institut, és clar. I a tot arreu: acceptar-nos i aconseguir que ens acceptin tal i com som. Costa fins i tot si no teniu la cara deformada! Doncs aquesta és la història que narra Wonder: una pila de tendresa -que no vol dir ni pena ni compassió- per parlar de l'amistat, de la diferència, el coratge o... la consideració.

PRECEPTE DEL MES DE SETEMBRE DEL SENYOR BROWNE:
SI HAS DE TRIAR ENTRE TENIR RAÓ O SER CONSIDERAT, TRIA SER CONSIDERAT.

Només per això, a mi ja em resulta la lectura -perquè se m'acut que això dels "preceptes" m'aniria bé a les sessions de tutoria però, i especialment, perquè em fa tot l'efecte que m'he passat la vida provant de tenir raó sempre, i a vegades fins per sobre de la consideració envers els altres... Ho deixo. Amb Wonder reprenc el curs que mai acabo d'abandonar. I descobreixo que ja tinc ganes de tornar-hi. Fantàstic! En qualsevol cas, estic convençut que Wonder serà un èxit del proper curs al "club de lectura" de 4t d'ESO.

PRECEPTE DE L'AUGUST PULLMAN:
TOTHOM HAURIA DE REBRE UNA OVACIÓ AMB TOT EL PÚBLIC DEMPEUS ALMENYS UNA VEGADA A LA VIDA, PERQUÈ TOTS VENCEREM EL MÓN.

Doncs això, deixeu-vos emocionar per Wonder!
 
- - - - - - - - - - - - - - - -

Wonder. De R.J. Palacio. Traducció al català d'Imma Falcó. Edicions La Campana, Barcelona 2012.
El títol, en anglès "preguntar-se" i també "meravellós", prové d'una cançó amb el mateix nom de Natalie Merchant ("El destí somreia i la fortuna reia quan ella es va acostar al meu bressol..."). De fet, a Spotify hi ha tota la llista de cançons que l'autora utilitza per obrir algunes de les vuit parts de la novel·la, cadascuna amb un punt de vista particular. Començant pel mateix Auggie -primera, sisena i vuitena part- però també la seva germana Via (Olivia, 2a part, p.111), la Summer (3a, p.161), el Jack (4a p. 183) el Justin (5a, p.249) o la Miranda (7a, p. 317).

Les referències a música o cinema sovintegen a Wonder, i l’August es refereix contínuament a personatges  d’Star Wars, videojocs o sèries de televisió. És per això que el professor Brian Wilhorn va crear una guia visual per acompanyar la lectura de la novel·la. La Irene de Puig l’ha adaptat i ampliat per als lectors catalans. Aquest n’és el resultat.

D'altres enllaços, aquí i aquí.

Encara una darrera qüestió: el final. No falta qui el discuteix però jo, sincerament, el defenso: Wonder aconsegueix emocionar-nos moltes vegades i, doncs, calia un final com aquest!

  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada