dimarts, 17 d’octubre de 2017

Qui no coneix Leandre Fusté?

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina tanca amb un personatge singular i reconegut: Leandre Fusté, el Leandre de les sardanes. Qui no el coneix? I això que va arribar de gran a Manresa! Però la seva bonhomia i aquest desig de ser a tot arreu on faci falta n'han fet un veí estimat. Li sabia la història per ell mateix, perquè li agrada explicar que ha estat la passió sardanística la que ha marcat tot el seu trajecte vital. I doncs, ara ho compartim al Pou, i ho fem amb un dibuix de Maria Picassó inoblidable, d'aquells que -pam!- clava el personatge.

Leandre Fusté,
el sardanista fidel


Si per alguna cosa es coneix a Manresa en Leandre Fusté és per les sardanes, és clar. Però no només: vet aquí un home compromès i constant. A la feina, a la parròquia, al seu hort o —d’aquí ve la història— amb la família. Perquè en Leandre Fusté i Bosch va néixer ja fa 78 anys molt lluny, a Cassà de la Selva. I només la combinació d’atzar i perseverança el van dur a la nostra ciutat. Tretzè de quinze germans, seguí per tres cursos la crida del seminari diocesà però, al capdavall, s’inclinà per l’ofici de forner al mateix Cassà. En acabat, i després de fer el servei militar, voltà forns per Calonge i Palafrugell en aquell primer boom turístic de “Costa brava litoral”, amb estius de doble jornal, pa fet a mà i el temps just per dormir rebentat. Platja, sol i turistes. I fou en un joc enrevessat de coincidències que conegué Isabel Gamisans, una joveníssima estiuejant manresana amb qui faria amistat per una afecció compartida: les sardanes. Comença un festeig complet, de primer via postal: dues cartes per setmana. Després, un cop els estalvis van sumar prou, l’home es firà la primera vespa de la seva vida –fins a quatre n’ha tingudes- i aleshores sí, cada dues o tres setmanes es feia un trajecte de 400 quilòmetres per venir a Manresa i tornar al forn de Palafrugell. Un autèntic ral·li amb trams de terra, fang i també asfalt. Ara per Arbúcies i Coll Formic, ara per Espinelves i Vic, pujant per la Pollosa, creuant Moià i fins Manresa. “L’amor traspassa muntanyes” us dirà amb un punt de murrieria. I és que de tant anar i venir, que amb la Isabel ho van acabar a l’altar i s’instal·laren al barri de Valldaura, d’on ja no s’ha mogut més. De tot això ja en fa cinquanta anys i en aquestes cinc dècades el Leandre en va fer trenta-quatre de seguits a Tequisur, l’empresa química on es va incorporar tot just inaugurada i que no va deixar fins que va fer fallida, quasi al punt de jubilar-se. La seva proverbial perseverança també ha estat per a la parròquia de la Mercè, al consell parroquial o els diumenges com a lector. Compteu-hi també tres filles esparvillades (Àngels, Montserrat i Meritxell). I per sobre de tot la seva passió per les sardanes, que han sumat el darrer abril quaranta anys programant ballades a plaça. Sardanes pel goig de reunir la gent i ballar, com un enyor dels seus aplecs de joventut. El Leandre potser no ho sap, però s’ha passat anys i panys fent de gestor cultural, d’autèntic animador del sardanisme local. No va esperar que l’ajuntament fes sardanes: l’any 77 amb un primer suport municipal va fer la prova i, ben aviat, sumà fins a 500 socis per cobrir ballades quinzenals a la Plana de l’Om. Ara, quaranta anys després, l’entitat –Nova Crida- té alguns problemes per al relleu, però la tasca del Leandre i el seu equip ha estat pacient i constant. Cultura popular, pastada amb les seves mans: segur que en quedarà el llevat.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

1 d'octubre, la nostra dignitat

Em costa de creure que ja han passat vuit dies des de diumenge 1 d'octubre. I en aquests vuit dies, quantes emocions viscudes! Des del mateix diumenge, a l'escola Serra i Húnter: vam començar abans de les cinc de la matinada i no vam enllestir fins a quarts de deu de la nit. De fosc a fosc, pendent de fer arribar les urnes, del servei d'internet, de la gent que s'esperava, de les noticies que ens arribaven d'arreu del país i de ben a la vora, al Bages. Contra la democràcia, ja hi anàvem avisats. Contra la gent no tant: veure les garrotades seques al whatsapp t'encongia l'estómac. A Callús, a Fonollosa, Sant Joan de Vilatorrada, Castellgalí... talment es preparessin per desembarcar a Manresa. Va ser un dia llarg, només superat a força de gent, de totes les complicitats trenades a base d'hores, d'abraçades, de petons i fins i tot de llàgrimes. Dels que hi vam poder ser sempre, i dels que es van quedar una estona: tant se val. Dels que ja hi comptàvem i dels que ens van sorprendre. Ens féiem falta tots amb tots! Al migdia, la cua va afluixar, algú va portar etrepans del Viena, el cel era núvol i semblava que no acabaríem la jornada. Els comitès d'urgència entre apoderats, voluntaris i el nostre RA -responsable de l'administració- es multiplicaren, també els nervis. Si vénen, què fem? Ens tanquem amb les urnes? Les treiem per darrera? Deixem la gent al carrer asseguda i blindem els accessos? A la fi una idea de consens. Vam iniciar el recompte de tres de les quatre urnes formalment, amb tots els membres de la mesa en un despatx, mentre al pati féiem passar la gent que s'agombolava a la porta, i ens vam poder asseure plegats en una grada lateral. I aleshores... vinga cantar! I va ser cantant que vam perdre la por, que vam recuperar la serenor, que ens vam sentir un sol grup, com el de la cançó: un poble unit, alegre i combatent! No sé que hagués passat si la guàrdia civil hagués entrat brandant les porres, però sé que ens haguessin trobat entusiastes i pacients. "No serem, no serem moguts...". Vam cantar també Llach, Sau, Esquirols i els Pets. L'Estaca, el cant de la Senyera i els Segadors. Tot amb una guitarra, que aviat van ser dues. A les sis va baixar un veí amb un tamboret de bar i un acordió solemne. Vam entonar l'avi a Cuba, i també ens va fer un parell de temes italianitzants o d'altres melòdicament russos. Després tornà la guitarra amb Tere Martín, que rumbejà pla una estona. No res, a les set potser afluixàvem però encara, a la impensada, va aparèxer en Jet -Jordi Serra- que va rematar el concert. Quina tarda! I va ser cantant que vam deixar de banda el telèfon, i els missatges de por, i vam arribar a les 8, amb cua a l'urna número quatre, i el recompte, escrupolosamet a porta tancada: 1816 vots emesos, dels quals 1623 en forma de Sí: el 89%! A la porta ens esperava una gernació, i vam tornar-hi amb els Segadors, mentre tornaven els petons i les abraçades, i gent que plorava a desdir. Els mossos, després d'estar-se tot el dia a la porta, finalment s'acostaren a precintar el col·legi, i ens van reclamar unes urnes que ja no teníem.
De tot això en fa una setmana. Amb aturada general, amb manifestacions multitudinàries o intimistes, tan sentides com la del dimarts a Fonollosa. He vist centenars de tractors a les carreteres, o bé omplir una i una altra vegada la plaça Major de la ciutat. Les assembles obertes del Comitè de defensa del Referèndum, o la d'Esquerra mateix. El llarg silenci desfilant un migdia, una hora llarga davant la caserna de la guàrdia civil. I si bé he notat moments de temença, no he conegut ningú que vulgui desdir-se d'aquests vuit dies de dignitat altíssima, com el preludi del nostre futur com a poble. Serenament i tossuda. I si pot ser, amb una cançó als llavis.

divendres, 29 de setembre de 2017

Diumenge, no tindrem por

A Manresa, després de les mobilitzacions del cap de setmana passat, ja ens va semblar que ens en podríem sortir. ANC, Òmnium i forces sobiranistes, en pocs dies havíem omplert tres vegades la plaça Major, i entre els assistents la complicitat era alta. Cançons, aplaudiments, discursos. Diumenge vam acabar rendits i amb un vermut auster, després d'haver bustiat la ciutat sencera i, com qui no vol, encartellat aquí i allà un missatge únic: votarem. Després van venir les visites a mercats, a la Renfe i als Catalans i aquí, tot i algun rebuig poc cortès, el cert és que vam distribuir molts milers d'octavetes convocant a votar diumenge o, també, a l'acte central d'ERC el dimecres. Llum als ulls i força al braç. I va anar bé, perquè em van repartir més de cinc mil i els d'ERC vam omplir Sant Domènec tot i no tenir opció als anuncis normals de premsa... Què més? La setmana ja s'acaba: ahir hi va haver vaga i manifestació d'alumnes, i fins els professors de l'institut vam animar-nos a signar un manifest i compartir-lo amb la resta de la comunitat educativa del Guillem Catà. No res: un simple gest reclamant democràcia. Però si estic content és perquè també l'han signat companys, alguns dels quals potser no votaran "Sí" diumenge. Però que votaran, ésclar que sí. Ara, doncs, tot queda al carrer. Obrir els col·legis electorals, omplir-los de gent i de paperetes. De molts somriures i d'il·lusió. Perquè diumenge no s'acabarà res. Ans el contrari: perquè aquest diumenge comença tot. I el que és millor: ho comencem nosaltres. Per als que ens van precedir, per als que hi som i sobretot per als que vindran. Plegats i imbatibles. Fent d'aquests temps un temps inoblidable.

Els alumnes d'ASCT, aprenent a gestionar reunions, organitzant-se activament, prenent decisions. El que hi ha en joc ara és la democràcia!

dijous, 21 de setembre de 2017

Dimecres 20 de setembre, estat d'excepció

A Catalunya ho sabíem tots: no ens deixarien arribar a l'1 d'octubre fàcilment. I a mesura que ens acostem a la data, els obstacles s'han anat multiplicant. Però no ha estat fins els darrers dies que l'Estat espanyol ha dinamitat prudència i forma, i ha decidit tirar pel dret. A vegades sense ordres del jutge, a vegades sense cap suport de la llei, sempre sense més força que la que els donen uns uniformes -vells temps!- que arriben de matinada. De primer van ser els diaris, després les impremtes, ahir les empreses postals i al capdavall, avui, alguns departaments de la Generalitat. I, doncs, ja no hi ha retorn. La concentració a Barcelona -Rambla Catalunya amb Gran Via- ha estat una convocatòria gairebé espontània i de resposta multitudinària. Llarga, també. Amb companys de Manresa ens hi hem plantat a primera hora de la tarda, i enmig de la multitud ens hem anat acostant a la porta de la conselleria d'Economia. Volíem ser-hi, i sentir aquesta mobilització que haurà d'esdevenir permanent. Serena, il·lusionada, d'una civilitat extrema. Gent jove i gent gran, d'aquí i d'allà, tots d'una fermesa resolta. L'estat d'excepció que vivim no està formalment decretat, però en percebem plenament els efectes. I aleshores m'ha semblat que sí, que ens en sortiríem per molt costerut que sigui l'exercici. Érem milers, i n'hem vist molts milers més arreu del país. M'he emocionat amb els whatts que ens arribaven del Bages, i de Manresa. I m'he delit de la multitud omplint la plaça Major, i omplint sant Domènec, desfilant després fins la Guàrdia Civil per deixar a la porta centenars d'urnes de cartró i fins una estelada... En acabat hem escoltat amb la ràdio el discurs de Rajoy, aquell to d'amenaça cada cop més indissimulada. Què ha de passar demà? No ens arronsarem pas, ara! I mentre deixàvem Barcelona per tornar a casa, hem pensat també en tots els detinguts que avui passaran la nit en una caserna només perquè han volgut complir el compromís que un dia van prendre amb tots nosaltres: fer possible aquest Referèndum d'autodeterminació. Doncs no n'hi pot haver daltra: l'1 d'octubre tindrem Referèndum. Votarem, i votarem la nostra llibertat. Fins aleshores, seran dies excepcionals. Nosaltres els hi farem. No us quedeu a casa, doncs. Que sempre més ens en puguem sentir orgullosos.

La foto, d'aquest vespre a Manresa, l'ha fet el Miquel Àngel des del balcó d'ERC: probablement la manifestació més multitudinària que mai s'ha fet a la ciutat, i amb en Marc Aloy d'alcalde accidental! Tot plegat, extraordinari!

diumenge, 17 de setembre de 2017

La campanya pel Referèndum a Castellbell i el Vilar

Des d'aquest divendres que som formalment en campanya electoral per al Referèndum de l'1 d'octubre. Bé, formalment no hi som perquè ja és sabut que la legalitat espanyola ens ha caigut al damunt i ara resulta que l'exercici democràtic de votar ha esdevingut un cop d'estat i un desafiament imperdonable. Sigui com sigui, des d'ERC i com tants d'altres, treballem amb voluntat de normalitat. Penjant cartells i repartint papers, explicant-nos en un i altre lloc i -poseu parets al riu!- a les xarxes que en van plenes. Volem decidir, i ho volem fer democràticament, posant urnes i comptant vots. I amb aquesta voluntat seguim les notícies, escoltem amenaces i provem cada dia de sumar més complicitats. Tampoc costa tant: ho fan tan i tan malament des de Madrid! Quantes vegades aquests últims anys no hem tingut la sensació que, fet i fotut, ens hi ajudaven? Doncs bé, a Manresa vam ser una bona colla dijous a mitjanit per començar la campanya, i encara ahir dissabte vam omplir a l'acte de Dones i República, a Crist Rei, i dues hores més tard, al de l'Esport, a la Plana de l'Om... però siguem francs, són actes agraïts, amb la participació en molts casos dels convençuts i només uns pocs passavolants que s'hi encanten, que per això els fem tots oberts a la via pública.

En canvi, avui diumenge, m'he arribat al vermut que feia ERC de Castellbell i el Vilar, en un bar al veïnat de la Bauma. I francament, teníem -o només jo el tenia?- el temor de ser quatre gats, en un espai poc fet al discurs independentista. Doncs bé, les primeres dotze cadires s'han omplert en un obrir i tancar d'ulls. Després ha anat venint gent coneguda, és clar, però també alguns que s'han afegit a darrera hora a la convocatòria. I aleshores hem vist que ompliríem, i tant que sí. La diputada Adriana Delgado ha fet un discurs breu però concís -a ningú se li escapa el moment històric. Però sobretot ha tingut l'habilitat de respondre totes les preguntes amb la màxima claredat i serenitat. Tot plegat ha durat una hora justa i ha permès acabar dempeus xerrant ara amb l'un, ara amb l'altre. Perfecte, oimés quan l'Albert Mulero havia dit que el vermut -i les patates i olives, i també les coca-coles-, doncs havia dit que les pagava ERC de Castellbell i el Vilar. Em penso que no comptava pas que en serien tantes, però tampoc semblava que li sabés gens de greu. Perquè aquesta campanya, i la reacció de l'Estat, no fa sinó sumar gent a l'opció democràtica. La que vol votar o, senzillament, vol que se li respectin els seus drets fonamentals. La que el proper 1 d'octubre sortirà de casa perquè abans que res se sap ciutadà lliure. I no hi vol pas renunciar.

Doncs això, que me n'he tornat a Manresa molt millor que no n'he sortit. I al vespre, al Congost, repartint milers de flyers amb tota la colla abans del partit de bàsquet, he confirmat la sensació: som molts més dels que se suposen, i ja estem construint aquesta nova República de persones lliures i iguals. Inesborrable. Més a l'abast que mai.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Qui no coneix Alba Rojas?

El Pou de la gallina d'aquest setembre és dels que entren pels ulls: els terrats de Manresa. Una visió un punt tafanera sobre els millors terrats del centre històric: no sentiu una mica d'envegeta? Tant se val: abans d'enllestir la revista us trobareu un altre "Qui no coneix..." que amb un dibuix genial de Maria Picassó dediquem a Alba Rojas. I tant que la coneixeu! I més que ho fareu encara: l'energia que desprèn i els projectes que tragina la fan un referent local. Pura emprenedoria, sense especular ni adulterar. Una dona de les que fan equip. Què més li voleu saber? 

Alba Rojas i Pérez,
Cooperativisme de proximitat

La teniu vista, segur. Amb aquella veu que la fa una dona de caràcter -però de tracte senzill, de qui de seguida us sentiu propers. Va estudiar a la Flama i al Peguera, ha passat pels Tirallongues i pel futbol sala Santpedor. I fa més de dues dècades que passeja la Víbria pel Correfoc... No us ve a la memòria, aquest juliol, estrenant Fira del tomàquet, a Puigmercadal? L’Alba és la primera de tres germans, amb el Lluís i la Marta, i va néixer a Manresa l’any 75. Féu números: poc més de quaranta anys viscuts apassionadament des de la seva manresanitat, que és com dir el seu compromís amb l’entorn. I la meitat d’aquest camí fet sempre vora el Carles Jódar –pares d’una criatura i tot! I doncs, ja la teniu present, oi? Alba Rojas i Pérez. Amb la mare parvulista a la parròquia de la Sagrada Família, a catorze anys ja col·laborava amb ella a la llar d’infants Picarol. Voluntària de primer també a Ampans, passant per l’Espill... tot feia pensar en una carrera docent. Encara més quan enllestí educació especial a la UAB! Però el cas és que l’Alba mai ha fet de mestra: de l’escola Espill va passar a la Renaixença, buscant-se la vida a cop de menjadors i extraescolars. I és aleshores que ensopega amb la seva inclinació: amb algunes companyes munten 6istell, un projecte empresarial de format cooperatiu. I ja no ha parat. Després passarà per «la Clau» –la Unitat d’Escolarització Compartida del Departament d’Ensenyament, que gestiona la cooperativa Gedi. I amb l’arribada de la crisi, formula una segona cooperativa: Esport6. Van ser tres anys gestionant activitats esportives a col·lectius amb risc d’exclusió social, arribant fins a cinc centres penitenciaris i diversos municipis del país! El trajecte continua: fruit d’un estudi sobre la producció ecològica de la comarca naixerà Mengem Bages. Que és on ara mateix, i des de fa vuit anys, trobem l’Alba embolicada amb sis persones més, entre cogombres i carbassons, albergínies, i enciams fets i collits a la vora... Mengem Bages és un programa de la cooperativa Frescoop, que al seu torn forma part del projecte Gedi. Un embolic? I ara! Una activitat frenètica amb un sentit clar: fomentar l’economia social. Fins el punt que la seva feina és gairebé una opció de vida i, com aquells apòstols centenaris del cooperativisme català, des de l’any passat també treballa en la coordinació i dinamització dels ateneus cooperatius de la Catalunya central, per encàrrec del Departament de Treball. Perquè l’Alba, sense haver fet mai ben bé de mestra, treballa i educa, i dóna sentit a la feina. No sap on acabarà, ni si algun dia caldrà repensar-ho tot i tornar a començar. Però és activa i enèrgica. I ben bé pensaríeu que sempre se sortirà de tot allò que es proposi.

dilluns, 11 de setembre de 2017

11S, embranzida i salt

La litúrgia festiva d'aquests dies es multiplica, encara més aquest 2017: ahir ens vam retratar al migdia, a les escales de Crist Rei amb tota la colla de l'ANC i, al vespre, a Castellbell vam pujar fins el Vilar en la setena desfilada de torxes. Avui, a les 11 hem fet l'ofrena floral a Manresa i, en acabat, anirem tots cap als busos i fins el tram 104 -o 105- de Barcelona. El dia té un aspecte magnífic, d'una netedat que el fa encara més nítid, transparent. Els informatius ens animen: no farà tanta calor com els darrers anys. En fi, ens hi posem, i agafem embranzida, que a partir de demà vénen les tres darreres setmanes fins l'1 d'octubre. I ho deixo consignat per a la carpeta de retalls, aquest breu que em van demanar la gent de Freqüència per aquesta Diada i una foto, del Facebook, que és d'en Jordi Preñanosa.


11S, embranzida i salt

Torna la Diada i, enguany, ho fa sota un sol nom: democràcia. Perquè la mobilització d’aquest Onze de Setembre és abans que res l’expressió de la nostra voluntat democràtica i l’embranzida definitiva per al proper 1 d’octubre. Per això, aplegats novament a Barcelona, dibuixarem un immens signe “Més” com a símbol de totes les oportunitats de la nova República. Sense por, i decidits a acceptar el resultat de les urnes, és clar. Però, sobretot, compromesos en un millor futur per a tots i totes.  Per això, també, des d’Esquerra animem a tornar a Barcelona fins a vessar els seus carrers a favor del Sí. Perquè aquests milers i milers de participants serem el millor indicador del proper octubre: aquesta tardor som a punt de fer un salt definitiu en la nostra història. I hi hem de ser tots.
Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC-Manresa