dissabte, 12 d’agost de 2017

Argelagues

Acabo de llegir Argelagues el mateix dia que em trobo l'autora a les pàgines d'estiu de l'Ara. Gemma Ruiz (Sabadell 1975) es veu que sempre ha estiuejat a Menorca però, a l'entrevista, també té un moment per als seus estius d'infantesa, a Vacarisses. I és clar, aleshores surt Argelagues, que és aquesta seva primera novel·la de la qual hores d'ara ja se n'han fet deu edicions i venuts 19.000 exemplars. Un veritable èxit, doncs. Jo hi vaig quedar atrapat des de bon començament i això que hi arribava desmenjat, empès més per les recomanacions que per pròpia voluntat. No res, em van passar el llibre i em va durar quatre dies. I allò que més m'ha agradat no és tant l'argument -una història de camp-ciutat amanida amb les vicissituds del segle XX a Castellterçol, Vacarisses i Sabadell- sinó el llenguatge i, encara més, la perspectiva femenina dels personatges. Ras i curt, em va semblar, a mesura que avançava, que aquella era com si també fos la història de la meva família, i suposo que la de moltes altres famílies del meu entorn. No pas herois d'un dia, sinó homes i, sobretot, dones treballadores amb una increïble capacitat d'entomar els cops i el dolor. La Remei, la Nina o la Rosa... La història m'aboca al record de les meves dues àvies -totes nouvingudes a Manresa, empeses des de Cardona o Binacet per la pura misèria. I encara les tietes solteres o la meva pròpia mare. I el record fa xarxa amb el llenguatge que gasten les protagonistes d'Argelagues (de les endergues al gec d'hòsties, que en boca de ma mare eren un gec de bufes). Al capdavall, també és l'actitud dels personatges la que fa una història emotiva i propera, d'un to que per domèstic no deixa de ser universal. Aquell «ora pro nobis i fes pel que et trobis» adoptat pels d'un costat de la ratlla -la que parteix el món en dos, entre rics i pobres, amos i terregada. Bonafès i malànimes. Cabals i ximples. Agraciats i esguerrats... I fet i fet, la por i aquesta voluntat de sobreviure amb consells tan bèsties com el que em repetia el meu avi Josep i que sermonejarà en Martí als seus fills així que acabi la guerra: es tracta de procurar no ser ni dels de més amunt ni dels de més avall, un entremig... i anar tirant. I treballar, treballar molt!
M'ha agradat Argelagues, i malgrat que pugui semblar que a vegades sabadelleja massa, cada lector sap de seguida apropiar-se-la, encara més si ha coneugut un món fet de camps i de telers. Proveu-ho, i veureu com us sentiu la història ben vostra.

divendres, 28 de juliol de 2017

ERC Manresa passa comptes

Dilluns s'acabaran de distribuir els 29.000 exemplars d'aquest fulletó que hem editat des d'ERC Manresa. Una manera d'explicar el nostre trajecte, un any i mig després d'incorporar-nos al govern de la ciutat al costat de CDC. Fet i fet, som a mig mandat municipal i calia un exercici de valoració de la feina feta segons aquells 40 compromisos amb què vam presentar-nos a les eleccions. No és una llista d'èxits perquè, és clar, hi ha mancances que no resoldrem fins més endavant. Però sobretot és la voluntat de presentar el nostre equip -el grup municipal de costat al conjunt de militants i amics- i la tasca que fem. Entremig queden totes les dificultats viscudes, a vegades manifestament públiques, però que estem convençuts que ens han enfortit com a grup. Que n'hem après molt, i més que ho hem de fer: no és mai senzill cooperar en un govern de coalició, com tampoc ho és pair els relleus que inexorablement es produeixen en una candidatura àmplia i diversa com la nostra. Sigui com sigui, i com a president de la secció local, em vaig imposar fer-ho possible i crear les millors condicions de treball per acompanyar-ho, i avui només tindria paraules d'agraïment per a tothom. Perquè en la perspectiva d'un futur extraordinari, sé que hi continuarem bregant plegats.

Ho transcric del balanç: "A l'horitzó hi tenim un país més just, on els ciutadans tinguem tots les mateixes oportunitats. I això es fonamenta en uns municipis diversos, de benestar avançat, inclusius i cohesionats, amb una economia productiva en la qual tothom pugui prosperar i viure dignament. Per això a ERC ens preocupen especialment les desigualtats creixents, que provoquen la pobresa i l’exclusió social també a Manresa. Som conscients que no podem generar els llocs de treball necessaris, ni arribar a atendre totes les necessitats de les famílies de la ciutat tan pel que fa a ingressos, habitatge... però treballem en una perspectiva local i nacional, convençuts que aquest canvi només serà possible amb la propera República Catalana".

No és només la feina des de l'Ajutament, doncs, sinó també el treball arreu de la ciutat, amb idees i propostes. Precisament per això també, els darrers mesos hem acostat a la ciutat diputats i consellers de la Generalitat que tenen responsabilitats en àmbits tan importants com la salut, els serveis socials, la dependència, la immigració o el treball: Gabriel Rufian, Joan Tardà, Chakir El Homrani, Toni Comín, Dolors Bassa, Carles Salvadó, Joan Manuel Tresserras, Ana Surra o Marc Sanglas han estat amb nosaltres per explicar què estan fent ara i què proposem en cadascun d’aquests àmbits quan disposem de la República Catalana.

No res: som a mig mandat, i des d'ERC hem volgut fer una publicació en paper i fer-la arribar a totes les bústies de Manresa per compartir el nostre compromís amb la ciutat i en la construció d'una nova república. I hem convidat a tothom a incorporar-s'hi: si volem que surti bé, ens cal sumar. Ho hem de fer, doncs. I ho farem plegats.

Els grups polítics funcionen amb idees, propostes i compromisos; també amb generositat. Fins i tot amb disciplina! Sense broma: a la foto, el Manel i el Miquel arribant fins aquells barris on no arriben les bustiades professionals. Miralpeix, el Guix o Viladordis... sempre poden ser passejades instructives i, a més a més, coneixes gent. Bravo!



dimecres, 26 de juliol de 2017

Una conversa amb Ana Surra

Ahir va venir a Manresa Ana María Surra, diputada a Madrid de JxSí per ERC: una dona valenta i activa, que s’ha passat la vida treballant pels altres, per un món millor (“¡y me he llevado un montón de líos!”). Des de l’Uruguai natal (Montevideo, 1952), pel seu jove compromís amb els tupamaros li calgué passar a Chile, i d’aquí en fugí el 1973 perseguida per Pinochet. Refugiada a Panamà, després vingué l’acolliment de Bèlgica, el pas a França i el retorn a l’Uruguai. I ara... Catalunya. Diu que va venir per amor, per fer d’àvia, per viure més tranquil·la a la vora del fill instal·lat a Barcelona (“...y ya ves”). I és que de seguida va descobrir que aquest no era el país que li havien dit, l’Espanya que ella esperava. “Y eso lo vemos todos enseguida que llegamos: este es un país diferente”. Tant és així que amb d’altres sudamericans van decidir no només col·laborar entre ells sinó, també, posar-se al costat del país que els acollia sota una nova oirganització: Sí, amb nosaltres. El nom ja ho diu tot. La seva defensa del dret a decidir li ha permès passejar arreu del país i explicar a tots els nouvinguts els beneficis de la nova república catalana. Això i esbandir temors: està convençuda que l’endemà de l’1-O tots els emigrants tindran treball, papers i una dignitat que ara sovint se’ls dissimula. Sigui com sigui, us defensa obertament: “en este proceso debíamos estar representados por nosotros mismos”.

És per això que des d’ERC Manresa fa mesos que la vam convidar i, ahir, davant una dotzena de persones –Cuba, Argentina, Xile, Perú, Bolívia, Brasil...- va sintetitzar aquesta idea que diu que els immigrants tindran més treball, més drets i més dignitat amb la República Catalana. Per això els anima a mobilitzar-se, a no romandre invisibles, com si aquest tema no anés amb ells. Al contrari, Surra els avança que l'esborrany de constitució catalana contempla que tota persona nascuda a Catalunya tindrà la nacionalitat catalana, que no hi haurà Centres d'Internament d'Estrangeria (CIE) i que això avui ja podria ser realitat si no fos que la Llei d'Acollida que va aprovar el Parlament, també ha estat tombada pel Tribunal Constitucional.

En acabat –van ser dues hores llargues al local d’Òmnium Cultural- vénen les preguntes i els dubtes dels assistents, que són els de la majoria de nouvinguts. Mentre els escolto en silenci al seu costat, no puc estar-me de pensar en molts dels pares de l’institut Guillem Catà: hauran de renunciar a la nacionalitat espanyola, aquells que l’han aconseguida amb no poques dificultats? Perdran part de les futures pensions? L’Ana es fa seus els dubtes i traspua serenitat a cada resposta, conscient que sovint són fruit d’una desinformació interessada. Els respon un per un. I al capdavall els demana aquest compromís nacional en un episodi històric mundialment singular: guanyar la independència democràticament només amb la força de la gent. Perquè les coses seran com vulguem que siguin, rebla. I somia un nova república on tots serem ciutadans de primera. “No una república imperialista sinó justa, equitativa y respetable, donde se hablen todas las lenguas del mundo”. Després s’ho rumia i conclou: “No estamos para hacer una España en chiquitito, ¿eh?”. Somriem tots alleugerits. I a l’hora de plegar, fa un encàrrec als assistents: “El que ya pueda votar, ¡fenómeno!. ¡Vota por mi! Pero el que todavía no pueda votar, también le conviene trabajar para esto. Juntos lo estamos consiguiendo”. Un plaer, i un doll d’optimisme.

La foto és feta una estona abans, i me la passa la regidora de Serveis socials Àngels Santolària. Estem fent un cafè amb alguns periodistes de Manresa a la plaça Major, abans d'arribar-nos al local d'Òmnium.

dilluns, 17 de juliol de 2017

Qui no coneix Enric Bastardas?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juliol té una portada amb ganxo: Manresa, ciutat intel·ligent. Qui ens ho havia de dir? Després és fàcil adonar-se que la revista no analitza la capacitat cognitiva dels manresans sinó que es limita a descriure la connectivitat de la ciutat, en termes de qualitat i modernor, i en això es veu que encapçalem rànquings. Sigui com sigui, amb Maria Picassó presentem un  altre "Qui no coneix...", aquest cop dedicat a Enric Bastardas. Aquest militant del barri antic, segur que el coneixeu d'alguna o altra cosa!


Enric Bastardas,
L’energia del creixement personal

Si no el coneixeu, segur que el teniu vist: la gorra, les ulleres setanteres o un caminar amb d’aquells amb flow –i el tatuatge al colze? Reïra de bet! Ningú ho hagués dit d’aquell noi tímid, que va néixer l’any 72 en un pis a la Bonavista. Enric Bastardas i Bonachi! El germà gran havia fet enginyeria i ell, que volia ser un home de profit als ulls dels pares, quan va acabar al Camps i Fabrés va dir-los desmenjat que faria econòmiques. És aleshores que van venir els set anys a l’Autònoma, set. I no s’està de dir que li falten molts pocs crèdits per acabar la carrera, però que –també- allò no li feia el pes. Amb franquesa, al bar de la facultat va sumar una pila d’hores jugant a la botifarra, fins que tot un plegat li arriba una oferta: incorporar-se a CaixaManresa. Era l’any 1998, tenia 25 anys i el pronòstic era el d’una feina per a tota la vida! Cal dir que treballar li va anar bé? L’Enric s’estima més el món pràctic i encara té hores per explotar el seu vessant més artístic –al bar també hi havia après percussió, amb uns bastonets xinesos! Treballa de dia i toca la bateria de fosc amb els Chill Out. I entre una cosa i l’altra passen gairebé deu anys, fins que rep ofertes de canvi –al Sabadell i, de seguida, per a l’última sucursal que va obrir la gallega Nova Caixa abans del diluvi financer. S’hi va estar tres anys, a l’oficina del carrer Barcelona, i el 2012 va haver de triar: o se n’anava a Galícia o tornava a començar. I va triar (re)inventar-se. Amb un segon fill a la falda i la possibilitat de fer de pare a temps complet, l’Enric passa un any sencer gaudint de la família i rumiant per on tirar. Les baquetes no serien una opció creïble; tampoc els càstings, divertits però imprevisibles -encara és al Youtube fent d’extra per la Sant Miquel! En fi, la seva sort serà que mai no va deixar de formar-se, des de la medicina xinesa fins a la programació neurolingüística. I és amb això darrer que li canvia la vida. Perd timidesa i guanya la seguretat per fer el darrer salt que li coneixem. Amb la complicitat de la Mariona, que és la seva companya, comença a fer algun curs de formació. I li agrada tant que s’hi aboca fins a bastir una àmplia xarxa d’emprenedors o d’empreses que el reclamen per fer cursos de comunicació, de lideratge o de treball en equip. I ho resumeix tranquil i més convençut que mai: «Al capdavall, tot és creixement personal!». Perquè de tot n’ha fet farcell. I és així que se n’ha sortit.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Després d'aquell 10 de juliol de 2010

M'hi ha fet pensar una piulada de Carme Forcadell, recollida a l'Ara: diumenge fa fer set anys d'aquella gran manifestació que ens va fer definitivament conscients com a poble i subjecte polític. Era el 10 de juliol de 2010! Busco el full del vell "Tomba que gira", aleshores blog del CPCPTC, i descobreixo estupefacte com hem fet reals aquells propòsits. Set anys de vertigen! Qui ho diu que no avancem? Abans de tres mesos votarem a favor de construir una nova república. Una república de persones lliures i iguals, en la qual tothom pugui viure dignament. Han passat només set anys, i gairebé em costa de creure que haguem trobat el mínim comú per anar plegats, forts i valents. Doncs ara, fins el final!

Després del 10 de juliol

Suposo que ara hauria de parlar de la FesCat o de Cantonigros, o de l’Aula de Música Tradicional que ja ha obert matrícula… i malgrat tot, parlaré de la manifestació de dissabte. Perquè dissabte va ser un dia que no oblidarem, una manifestació històrica que per força tanca una etapa i n’obre -n’obrirà, n’estic convençut- una altra. Hi vaig veure gent de tota mena i totes les edats. Hi vaig retrobar coneguts i fins i tot persones d’aquelles que no t’esperes. I hi eren, hi érem gairebé tots. Tant se val l’origen o la llengua o el color: érem molts. I sense el sostre d’un Estatut rebregat: omplíem Barcelona per dir que volem ser nosaltres, que tenim futur, que ho volem tot… Després, un altre cop a casa, rebo un parell de fotos que m’envia l’Anna Sàez, des de Lleida, i que són tota una sorpresa. De les manifestacions n’acostumo a conservar records particulars, anècdotes, algun paper, però de fotos cap ni una. I ara, furtivament, un parell d’instantànies que demostren una mani en doble temps: la real i la que seguíem per la xarxa, cercant informació, provant de descobrir perquè allò no es movia… Ara ja som dimecres, i la setmana es descabdella lenta d’esdeveniments. Continuo tombant per Llívia, Horta o Barcelona, però pendent de les notícies: com encarrilarem tanta energia? Només dos apunts: d’una banda consignar la proposta del vice-president Carod. El full de ruta que de primer insinuà en declaracions i després va publicar a l’Avui em sembla una iniciativa que no es pot menystenir: des de l’assemblea de parlamentaris fins -”si la complexitat de la situació així ho requerís”- un govern de concentració nacional fins al referèndum on poguéssim decidir el futur de les nostres relacions amb Espanya i els altres països del món. I un altre encara: al Parlament comença el batibull, de la IP a la ILP. Aquest proper plenari, servirà per teixir complicitats? Si dissabte va començar tot, aquest proper divendres el Parlament no es pot arronsar i ha de trobar aquest mínim comú denominador que, com la mata de jonc, ens faci forts. I valents.

divendres, 23 de juny de 2017

Notes per a una graduació de 4t ESO

Avui hem repartit les notes d'ESO i dels cursos de batxillerat. És un darrer dia d'institut per la canalla, amb sorpreses i fins i tot algun desengany. Però més enllà dels resultats, més enllà de les cues al corredor de secretaria per embastar ja el proper curs, el cert és que compartim el sentiment d'haver tancat una altra etapa. Encara més amb aquells de 4t d'ESO amb qui veníem de fer la festa de graduació, abans d'ahir. Alguns continuaran, d'altres canvien d'estudis o de centre. Un comiat... amb discurs. Amb les tres tutores de 4t (les de la foto: Judit, Marta i Mariona) vam voler que l'acte darrer tingués un punt d'emoció. I em penso que ens en vam sortir. Les notes per a l'esdeveniment són un pack bàsic de l'educació. Però per si mai poden tornar a ser útils, les recullo. Van ser aquestes:

Notes per a la graduació de 4t d'ESO

1- (Mariona) Nois i noies, pares i mares, companys de l'institut Guillem Catà, benvinguts al centre, en aquesta vetllada de graduació. Moltes gràcies per ser aquí, per acompanyar-nos aquest vespre que tanca una etapa, en un institut que hem volgut formativament atractiu, útil i inclusiu. De tothom i per a tothom, tan divers com ho és el món que ens envolta, la ciutat, el barri. Ho hem intentat, ho sabeu bé. I nosaltres, en nom dels professors i professores de la casa, també hem après un munt de coses amb vosaltres!

2- (Marta) Això de les graduacions és una cosa moderna, de regust americà. Però més enllà de la foto i aquests birrets de carnestoltes, la veritat és que aquest és un moment per repensar allò que fem, per rumiar una mica allò que estem fent tots plegats a l'institut. Perquè els vostres anys de l'ESO, de l'Ensenyament Secundari Obligatori que hem compartit, avui... doncs resuta que avui aquests anys s'han acabat. I és clar, no sou tècnicament adults encara, però ja sou grans, i us en podeu sentir.
3- (Judit) S'ha acabat l'obligació, s'ha acabat allò d'estudiar els coneixements mínims per a ser ciutadans plens d'aquest país, amb drets i deures. Amb sentit crític. Amb oportunitats de futur: comenceu a fer la vostra pròpia vida. I això vol dir començar una de les coses més difícils que hem de fer les persones. Que és prendre decisions. Triar una cosa i abandonar-ne d'altres. Triar sovint és difícil. Però la vida és això: prendre decisons. Ho saben bé els vostres pares i mares, els vostres avis.... tots ells van haver de prendre decisions i, a vegades, fins i tot doloroses.

4 - (Mariona:  "Preneu decisions, i preneu-les sense por") 
Doncs comencem per aquí: si alguna cosa us recomanem avui, abans no abandoneu el món de l'ESO, és que aprengueu a prendre decisions. Es tracta de, primer, PENSAR i, després, DECIDIR (i després tornar a PENSAR per reflexionar sobre la decisió presa...). Pensar abans d'actuar. Actuar... i tornar a pensar.

Això de pensar i actuar i tornar a pensar és difícil, però és el que heu i haureu de fer. Prendre decisions amb dret a equivocar-vos, amb dret a tornar-ho a provar. NO TINGUEU POR, doncs. La por és natural i ens tensiona, però no podem prendre decisons des de la POR. Els italians diuen que la por és un pecat (La paura è un peccato). Diuen més coses, però aquesta us la podeu ben creure.

5 - (Marta: "Estimeu tot allò que feu")
Prengueu decisions, i prengue-les sense por, i quan haureu decidit fer una cosa, feu-la amb optimisme, amb coratge i amb generositat. Costi el què costi. És clar que caldran esforços, suportar contrarietats, conviure amb temptacions. Però si heu pres una decisió defenseu-la fins el final, i feu-ho amb amor. Cal estimar allò que fem. Només així surten -potser- bé les coses. Perquè, malgrat l'amor, no sempre surten bé les coses. Però amb amor, i amb entusiasme, i amb compromís i una punteta de perseverança... és més fàcil que surtin bé!

6- (Judit: "I si pot ser...")
I si pot ser, sigueu agraïts, respectuosos, creatius... i, a vegades, divertits. Compartiu les coses. Digueu SÍ sempre que pugueu, però sigueu capaços de dir NO quan convingui. Ens hem conegut i hem après a treballar plegats, i sabem que les coses tenen ànima: tenim cap i tenim cor. Fem-los servir alhora! Perquè allò més important no és ni la velocitat ni la immediatesa. No és tracta de tenir més i més o moltes coses. No es tracta de tenir sinó sinó de ser.

S'acaba l'ESO i us proposem continuar aquest camí de creixement, individual i col·lectiu: continuareu estudiant a d'altres llocs potser, o amb d'altres companys. Teniu al davant un futur per descobrir. Feu-vos-el vostre. I, al capdavall, sapigueu també que sempre que us convingui ens trobareu al vostre costat. Us recordarem... sempre.

dimecres, 21 de juny de 2017

Qui no coneix Pere Fontanals?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juny conté una sorpresa: si d'un a banda al cul del Cul del Pou hi ha el "Qui no  coneix..." dedicat a Pere Fontanals, a la pàg. 26 hi tenim la seva companya! Ja sé que això no parla gaire favorablement de la coordinació entre els membres de la revista però... i la de la parella? No res, la veritat és que a la fi ha quedat una cosa simpàtica, i és que tot plegat ja es veia que aquest parella russo-catalana eren carn de paper couché. Del Pere, al capdavall, en surt aquesta història, sota un dibuix tan preciós com sempre els fa una inspirada Maria Picassó. Diu així:

Pere Fontanals, 

Pirellista, periodista i pluripolemista

De primer tothom diu que no el coneix, en Fontanals. Però de seguida surt un episodi, una aventura o un negoci on aquest home s’ha arriscat a provar sort. Des dels anys d’escola o en mil i una feines. I tant que el coneixeu! Ara mateix, amatent al batec de la ciutat des de NacióManresa, també el veureu sovint fer tertúlia a ca la Goñi –formalment, a Canal Taronja. Pere Fontanals i Bosch. Del 1972, fill del barri de Valldaura. Amb el seu germà Jaume van fer primària al Sant Ignasi, però ell quedà predestinat als estudis professionals: administratiu i informàtic, i d’aquí fins a la UVic, aleshores que anàvem amb l’ema-essa-dos, i els mòbils quedaven per a la ciència ficció! No hi va acabar ni un curs, que se’l rifaven les empreses de PC’s –Triònic, Control, Bages informàtica.... fins que el 91 en tingué una de pròpia, que era el CIM. Flirtejà amb el poder, s’incorporà a Jove Cambra, i fins obrí una sucursal, just abans que no se n’anés tot en orris! Tant li fa, en Fontanals té nas per als negocis, un punt de barra i un fetge com una rajada –això que ara en diem resiliència. I aleshores es va plantar als peus dels Drets, en un quiosc de diaris, revistes i xiclets. I en acabat, una altra tombarella: entra a la Pirelli, de la mà de son pare. I serà un arribar i moldre, perquè al cap de poc ja era al comitè en nom de la CGT, i abraçava camins de revolució. O de política, perquè també fitxà temporalment per ERC i es començà a mirar la ciutat en el seu detall. L’espetec de la multinacional pneumàtica el deixà altra vegada a l’atur i ressuscità al bar Los Jamones, allà a La Font: catorze hores al dia, any i mig, i al capdavall un traspàs per continuar bufant cullera. D’això ja no fa tant! En el seu periple vital, ara el Pere es casarà amb una russa, sumarà dues bessones precioses, començarà estudis de filosofia a distància i s’incorporarà al món de la comunicació digital en clau de publicitari. Recordeu aquell “Més Manresa” de TLB i el grup Basiana? Després vindrà la Bagesfera i, a la fi, aquesta franquícia del grup NacióDigital que l’obliga a buscar més notícies que no pas anuncis. NacióManresa. Vuit anys d’estabilitat, salpebrada de polèmica: qui ho deia que el digitals no anirien? Qui ho diu que ell no és periodista? Fuma més que no dorm, però li agrada fer allò que fa. I ara que gasta despatx propi el podeu veure cada dia per Sobrerroca enfilant el Cap del rec, apujar la persiana, i buscar la pregunta, la foto o aquella exclusiva que li permeti pensar que, tot plegat, ha valgut la pena.