No acabo de trobar l'estona per reprendre aquests fulls de bloc, i no serà pas que em faltin temes: al costat dels cent dies del nou govern hi tinc nou setmanes i mitja d'institut per relatar. O la candidatura d'Esquerra a Castellbell i el Vilar que divendres es presentava amb grans expectatives. O ahir diumenge amb aquests 257.000 vots a Barcelona que esdevenen un immillorable indicador del camí que bona part del país ha decidit emprendre. Fins i tot podria consignar, domèsticament, la matinada de dissabte, a Urgències de Sant Joan de Déu, acompanyant el meu germà M. que presentava un còlic nefrític de proporcions wagnerianes -vaig fer-me jurament de beure molta més aigua en el futur!. Tot això ha estat aquest cap de setmana, i encara aquesta bonança que et permet sortir al carrer en mànigues de camisa i celebrar el goig de la primavera. I sota l'olivera, vora els lilàs sorgits de la terra morta, recordar T.S. Eliot: "Abril és el mes més cruel, barreja sentiments i memòria...". Després, amb els veïns, arrepleguem cadires i reprenem els assaigs de les Caramelles, ara que la Quaresma enfila els darrers divendres. Perquè així com hi ha un dimecres de cendra, també esperem un diumenge de glòria. I mentrestant, anem assajant plegats què som capaços de fer. Al costat de casa, al carrer o al poble. A tot arreu.
(Al Vilar ja fa dies que s'assagen les caramelles al garatge de cal Jepet: si bé no és el triomf de l'harmonia, sí que són un bon exemple d'allò que anomenem participació ciutadana i -ells no ho saben- de "cohesió social").
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada