....
Encara hem de ser més
Divendres es va presentar a Manresa l’Assemblea Nacional Catalana, i el cert és que va omplir el Teatre Conservatori. Hi van parlar Josep Camprubí, en nom de Bages per la Independència; Valentí Junyent, alcalde de Manresa; Josep Maria Vila d’Abadal, president de l’Associació de Municipis per la Independència, i Pere Pugès, membre del secretariat nacional de l’ANC.També s’hi va estrenar la Coral per la Independència. Tot plegat, una bona vetllada independentista.
Consignem almenys un parell de qüestions de l’acte. La primera i més rellevant, la protagonitzà l’alcalde de Manresa, qui es va manifestar rotundament partidari de la independència. Valentí Junyent (CDC) explicà que durant anys havia considerat que amb el diàleg amb Espanya ja ens en sortiríem. Ara no, ara només ens queda la independència, reblà. Em sembla que deu ser el primer alcalde de Manresa que ho diu sense eufemismes. Exemplar!.
L’altra la protagonitzà en Vila d’Abadal (UDC). El seu discurs que reclamava no parlar de partits i superar personalismes, va fer figa al primer revolt: afirmacions lleugeres com que ara és el moment, gràcies a la crisi o que “Espanya no està de moda” o encara “no conec ningú menor de quaranta anys que no sigui independentista”, van retornar-nos al clima de costellada dominical. Que potser viu sol a Vidrà aquest home? A sobre, ens va obsequiar amb un spot publicitari d’Unió Democràtica, citant repetidament Carrasco i Formiguera i aclarint cada vegada fins gairebé el ridícul, que totes foren pronunciades... abans de ser afusellat (sic)!
Hi torno. Divendres al Conservatori la presentació de l’ACN va rutllar. Però ningú no pot pensar que ja està, que a base de sumar consistoris, plataformes i sopa de sigles tindrem la massa política necessària. I és que comparteixo les reflexions d’Eduard Voltas qui ens recorda que no n’hi ha prou amb ser els de sempre, els que parlem català i ens movem en un univers simbòlic confortable d’Òmnium, Regió 7 i TV3. Els que ell anomena “la tribu” i que si bé fa 20 anys, la seva majoria creia fermament en les possibilitats de l'autonomia i en fa 10 començà a dubtar, avui té pressa!. Tenim pressa, sí, i episodis com la crisi d’Spanair, aquell mateix divendres, corroboren la inutilitat de trenta anys d’aparences, d’esforços perduts a no ser una província més!
Però amb els de la tribu no fem prou, si volem accelerar de debò. Abans d’entomar el referèndum que democràticament ens faci lliures hem de tenir convençuts més d’un milió de ciutadans que avui –oh!- se senten espanyols en major o menor grau, i que segons Voltas, són els que “s'alegren amb les victòries de la roja , que tenen el castellà com a llengua de referència primera, i que veuen TVE o Telecinco”. Aconseguir que tots aquests conciutadans creguin en un projecte d’estat i que es posicionin a favor de la independència és un repte indefugible. Per això, totes les plataformes per la independència, avui en magnífica efervescència, hem de sortir a convèncer els que -precisament!- no són “dels nostres”, que deia aquell. Els que no eren al Conservatori. Ens cal guanyar molta empatia i, per això, de l’acte de divendres, em destaroten els abrandaments que dibuixen un final fàcil, feliç i ràpid. Per tota la resta, endavant les atxes! Al capdavall, és evident que d’independentistes cada dia en som més. Però tinguem ben present que si volem guanyar el futur haurem de ser també més diversos...
A tomballons. Publicat avui a Regió7
La foto és de la Coral per la independència, una selecció manresana dels millors membres de cada coral que va dirigir en Joan Bozzo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada