Cultura popular, ferment de la independència
Em penso que en això tothom hi està d’acord: Catalunya viu un moment històric, i la manifestació del darrer Onze de Setembre assenyala un abans i un després, un punt d’inflexió i fins potser de transformació de tot el sistema polític català. Res tornarà a ser igual perquè aquella multitud que ens manifestàvem a favor d’un nou estat d’Europa és un record inesborrable en més d’un milió i mig de ciutadans. Inesborrable arreu de món. I amb tot, caldrà una anàlisi distanciada per comprendre que aquest és un itinerari valent però, sobretot, que té al darrera un llarg recorregut. I no parlo tant d’aquell o aquells partits que de fa dècades plantejaven un horitzó nacional ambiciós. O dels nouvinguts a darrera hora, no.
Em refereixo especialment a aquelles formes d’associacionisme, a aquells grups de cultura popular que –renovadors, transformadors, profundament inclusius- van saber repensar el vell concepte de tradició. Van saber qüestionar-se aquell to d’essencialismes més aviat ranci, concebuts a la defensiva i fonamentats en la repetició de models. Grups que van adoptar un nou paradigma de participació i autoorganització, amb poca estructura i menys jerarquia. Amb molt dinamisme, amb més creativitat, i sempre un punt transgressor!
No és estrany, doncs, que des de fa molts anys, els castells sovint ja es coronessin amb una estelada. L’estelada que també trobàvem al llom del bestiari, o als vestits de tantes colles de diables i tabals de correfoc! Tot just una imatge del canvi que s’anava gestant: una revolució identitària profundament popular, origen d’aquest catalanisme inclusiu que avui mateix compartim. Precisament, aquesta opció popular que ha sabut desempallegar-se d’essencialismes, és la que diu –és la que deia!- que volem ser un país nou i divers. On tothom hi cap i tothom hi aporta el seu bagatge. Un país on tothom hi podrà viure millor perquè ha de ser un país diferent de com l’hem conegut.
Talment tot aquest conjunt de colles, d’entitats i d’ateneus que –aquests sí!- ja ho practiquen des de la base. Amb reptes agosarats i estructures obertes, també radicalment democràtiques. Aquest és el canvi i aquest és el seu origen més valent, aquell que reclama disposar dels nostres recursos i del nostre propi estat per fer un país més just, més igualitari. Que ningú es desmobilitzi, doncs! Ben al contrari: a la futura República catalana, com a la colla, hi cap tothom. I ens hi cal comptar amb tothom...
Em penso que en això tothom hi està d’acord: Catalunya viu un moment històric, i la manifestació del darrer Onze de Setembre assenyala un abans i un després, un punt d’inflexió i fins potser de transformació de tot el sistema polític català. Res tornarà a ser igual perquè aquella multitud que ens manifestàvem a favor d’un nou estat d’Europa és un record inesborrable en més d’un milió i mig de ciutadans. Inesborrable arreu de món. I amb tot, caldrà una anàlisi distanciada per comprendre que aquest és un itinerari valent però, sobretot, que té al darrera un llarg recorregut. I no parlo tant d’aquell o aquells partits que de fa dècades plantejaven un horitzó nacional ambiciós. O dels nouvinguts a darrera hora, no.
Em refereixo especialment a aquelles formes d’associacionisme, a aquells grups de cultura popular que –renovadors, transformadors, profundament inclusius- van saber repensar el vell concepte de tradició. Van saber qüestionar-se aquell to d’essencialismes més aviat ranci, concebuts a la defensiva i fonamentats en la repetició de models. Grups que van adoptar un nou paradigma de participació i autoorganització, amb poca estructura i menys jerarquia. Amb molt dinamisme, amb més creativitat, i sempre un punt transgressor!
No és estrany, doncs, que des de fa molts anys, els castells sovint ja es coronessin amb una estelada. L’estelada que també trobàvem al llom del bestiari, o als vestits de tantes colles de diables i tabals de correfoc! Tot just una imatge del canvi que s’anava gestant: una revolució identitària profundament popular, origen d’aquest catalanisme inclusiu que avui mateix compartim. Precisament, aquesta opció popular que ha sabut desempallegar-se d’essencialismes, és la que diu –és la que deia!- que volem ser un país nou i divers. On tothom hi cap i tothom hi aporta el seu bagatge. Un país on tothom hi podrà viure millor perquè ha de ser un país diferent de com l’hem conegut.
Talment tot aquest conjunt de colles, d’entitats i d’ateneus que –aquests sí!- ja ho practiquen des de la base. Amb reptes agosarats i estructures obertes, també radicalment democràtiques. Aquest és el canvi i aquest és el seu origen més valent, aquell que reclama disposar dels nostres recursos i del nostre propi estat per fer un país més just, més igualitari. Que ningú es desmobilitzi, doncs! Ben al contrari: a la futura República catalana, com a la colla, hi cap tothom. I ens hi cal comptar amb tothom...
Publicat avui a NacióLaFlama.cat
La foto, dels Sagals d'Osona, correspon a la trobada de colles de l'Eix (de l'Eix transversal!) aquest mes de setembre, a Manresa, un quatre de set fet amb gent de Vic, Lleida, Girona i Manesa.
La foto, dels Sagals d'Osona, correspon a la trobada de colles de l'Eix (de l'Eix transversal!) aquest mes de setembre, a Manresa, un quatre de set fet amb gent de Vic, Lleida, Girona i Manesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada