Maria Teresa Pujol
un suport que us acompanya
Va néixer i créixer entre olor de medecines, i això sol ja li va ser un programa de vida: si no n’hi havia prou amb el pare, distribuïdor de medicaments a les farmàcies, la mare era “la Sabanés”, practicanta per tot el barri de la Sagrada Família! De quan gairebé no hi havia telèfons i les xeringues s’esterilitzaven ofegades amb alcohol... Aquest va ser el niu i des d’allà va volar cap a les primeres promocions de l’escola d’infermeria de Manresa, fins a ser una joveníssima ATS –que aleshores és com s’anomenaven les diplomades d’infermeria. I té, ara mateix ja són més de trenta-cinc anys de dedicació i perseverança, d’amor a l’ofici. I que se n’ha de tenir, perquè la Maria Teresa Pujol ben aviat va ser una infermera singular, des d’aquells primers temps a l’Hospital de Sant Andreu: infermera d’oncologia, poca broma! Trasplantada a Sant Joan de Déu, la recordeu poc després fent equip amb la malaguanyada Anna Iglesias i, tot just acabada de diplomar, la Susanna Gubianes? Treballaven totes amb coneixement i empatia!. Potser per això ja es pot ben dir que a la Maria Teresa Pujol gairebé tothom la coneix: bé siguin els usuaris del servei d’onco, bé siguin els seus familiars més directes. A tots acompanya en aquest combat que és el càncer. I cada cop n’hi ha més que se’n surten. Al capdavall, si encara no la coneixeu, tampoc tingueu pressa. Però si hi heu d’anar a parar, podeu posar-vos a les seves mans: el tractament mai se us farà tan costerut.
El dibuix preciós, com sempre, de Maria Picassó.
Va néixer i créixer entre olor de medecines, i això sol ja li va ser un programa de vida: si no n’hi havia prou amb el pare, distribuïdor de medicaments a les farmàcies, la mare era “la Sabanés”, practicanta per tot el barri de la Sagrada Família! De quan gairebé no hi havia telèfons i les xeringues s’esterilitzaven ofegades amb alcohol... Aquest va ser el niu i des d’allà va volar cap a les primeres promocions de l’escola d’infermeria de Manresa, fins a ser una joveníssima ATS –que aleshores és com s’anomenaven les diplomades d’infermeria. I té, ara mateix ja són més de trenta-cinc anys de dedicació i perseverança, d’amor a l’ofici. I que se n’ha de tenir, perquè la Maria Teresa Pujol ben aviat va ser una infermera singular, des d’aquells primers temps a l’Hospital de Sant Andreu: infermera d’oncologia, poca broma! Trasplantada a Sant Joan de Déu, la recordeu poc després fent equip amb la malaguanyada Anna Iglesias i, tot just acabada de diplomar, la Susanna Gubianes? Treballaven totes amb coneixement i empatia!. Potser per això ja es pot ben dir que a la Maria Teresa Pujol gairebé tothom la coneix: bé siguin els usuaris del servei d’onco, bé siguin els seus familiars més directes. A tots acompanya en aquest combat que és el càncer. I cada cop n’hi ha més que se’n surten. Al capdavall, si encara no la coneixeu, tampoc tingueu pressa. Però si hi heu d’anar a parar, podeu posar-vos a les seves mans: el tractament mai se us farà tan costerut.
El dibuix preciós, com sempre, de Maria Picassó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada