diumenge, 25 d’agost del 2013

Capvespre, vespre i nit a Sant Jeroni

Si alguna cosa m'agrada de l'estiu a Castellbell i el Vilar, és llevar-me davant de Montserrat. I sol, i a la fresca, fer un cafè badant. Resseguir a ull nu des de la Foradada, parets d'Agulles, Sant Jeroni o el Cavall Bernat. Veure el primer cremallera que puja, l'instant precís del canvi de semàfor a mig trajecte. Un núvol distret, i tots els colors mudant del matí que tot just apunta. Ara, però, els dies s'escurcen i, encara més, les vacances s'acaben. Potser per això, no em digueu com, m'embranco amb una colla que vol pujar a Sant Jeroni quan el vespre llustregi. "Veurem la posta de sol i, en acabat, tornarem amb la lluna plena". A mi no m'agrada especialment caminar, i encara menys caminar per caminar, però la promesa d'un festival cromàtic fa que m'hi apunti sense reserves. A les sis, al Monestir, ja es veia que no seria fàcil, i no només per l'hora i mitja que ens separava dels 1236 m. del cim sinó perquè un núvol espès ho embolcallava tot. Tossuts, vam creure que la marinada del vespre ho esbandiria, i amunt que fa pujada. Tot fou debades. Al pas dels francesos ja vam acceptar que no veuríem el sol, i al pla dels ocells la xafogor d'aquell cotó fluix ens feia regalimar com llimacs. Al cim no vam veure tres dalt d'un burro -ni posta, ni panorama! però per no deixar la història en res, encara vaig atrevir-me amb els versos de Verdaguer, aquells de "Don Jaume a Sant Jeroni" que gairebé fa quaranta anys ens va fer aprendre mossèn Esteve:

Per veure bé Catalunya, 
Jaume primer d'Aragó
pujà al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què surt lo sol;
quin pedestal per l'estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l'estimada del seu cor!


Vaig parar aquí, doncs, perquè ni es veia bé la Catalunya estimada ni amb tota la imaginació del món haguéssim albirat Mallorca o els turons que són muralla de València... Molls i un punt capcots, vam fer un mos a l'ermita, mentre començava a fosquejar i, sospirant almenys per veure potser la lluna, vam allargar el circuit per Sant Joan i baixar per Sant Miquel. Inútil una altra vegada. Només tornant cap al Vilar, i bon punt forem a les Benetes, la lluna, rodona i esplèndida, es va mostrar als nostres ulls per sota aquell núvol estàtic. Em va fer gràcia i vaig pensar que és ben bé que, quan no ha de ser, no és. I aconformat i solemne, en arribar a casa em vaig prendre una ratafia amb gel. O dues. I, novament acarat a Montserrat, vaig donar les vacances per gairebé acabades...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada