Quan érem feliços

Premi Josep Pla 2012 i, també, premi Amat Piniella 2013. Aquest estiu ha superat els 50.000 exemplars venuts. Quan érem feliços és la crònica de la infantesa de Rafel Nadal i els orígens de la seva família, passada pel sedàs de la memòria. Retalls que abasten, especialment, els avis i els pares, i també els dotze germans Nadal-Farreras, els anys cinquanta i seixanta del segle passat. El llibre ha estat un èxit i la seva lectura funciona, rodona, especialment entre tot aquells que tenim, sinó una estricta contemporaneïtat, almenys una proximitat que ens fa sentir propers molts dels episodis: no cal ser gironí o de família nombrosa per compartir els silencis a l’entorn de la guerra, el paper de la religió o els racons de la ciutat que Rafel Nadal fixa en el record –i el mitifica, és clar, però amb un punt de contenció que, potser, li ve de l’ofici periodístic i que, al capdavall, proporciona una lectura àgil.

Així, el primer bloc, i també el més llarg, Quan jugàvem a saco a les escales de la catedral, repassa avis i pares, la Girona dels anys cinquanta i seixanta, les branques Farreras i Nadal, els parents de França, la repressió franquista, la primera missa en català o el canvi d’uns pares creients des d’Acció Catòlica fins a l’Opus Dei. L’esquema es repetirà a tot el llibre: episodis de quatre, cinc o sis pàgines amb l'evocació d'un passat -d'un món- perdut. A la segona part, Quan ens pensàvem que el mar començava a cala Estreta i s’acabava a la cova de Cap Gros el record se centra en els estius a la Fosca. Hi ha també els cinc anys d’estada a l’internat del Collell i el retorn a Girona, resolta la infantesa. Cada vegada amb els apartats són més breus, i tot just al final coneixem l’estada París, la política, el periodisme... L’episodi de la mort d’en Toni (sisè i penúltim bloc, La Tramuntana irromp en el Paradís una nit de revetlla de Sant Pere) clou la col·lecció en sec aquests records feliços. Només quedarà un darrer dinar, d’aniversari dels pares, i una missa, per acabar l’obra i plantar-nos un altre cop als nostres dies.

Un llibre de memòries, doncs, que obre els records i també les contradiccions d’una família com tantes d’altres del la segona meitat del segle passat: des de la guerra i l’exili a la moral, la convivència amb el règim, la catalanitat, la fe, o l’aprenentatge –les normes de la casa, de cada casa. Potser per això ha estat un èxit, i potser per això es llegeix de pressa, sense que rarament cansi. Al contrari, moltes vegades he enllestit un capítol sorprès de la proximitat, no pas de l’anècdota, sinó de l’entorn que hi batega: les idees, els debats, els conflictes... Val la pena llegir-lo i, en la mesura que en tinguem ganes, rumiar sobre els canvis enormes que hem viscut casa per casa en aquesta transformació del país. Amb tants herois anònims, amb tanta gent esforçada, amb tots els ideals i desenganys que fa que parlem d'una infantesa feliç fins i tot quan les dificultats no pronosticaven que fos ni pensable ni possible. Quan érem feliços, aleshores, és una obra de resultats balsàmics no només per al propi autor sinó, probablement, per diverses generacions que l’acompanyem.