En el comiat d'Antònia Font

Antònia Font ha estat la banda sonora dels meus darrers deu o dotze anys. La meva, la de les vacances amb la canalla a l'estiu i la dels hiverns fent quilòmetres sol, dalt del cotxe. Em vaig estrenar amb els Antònia Font de A Rússia i aviat vaig aconseguir també el disc anterior. Els vaig escoltar fins l'esgotament i fins -en un excèntric exercici de dirigisme cultural- vaig fer-los contractar per la Festa Major de Manresa abans de les municipals del 2003, "per si de cas". Un concert breu però, això sí, intens: Alegria. Havien passat per Castellgalí l'any abans amb poca fortuna. Però el tercer disc ja era un triomf absolut. I és clar, van tornar a Manresa, per Festa Major, repetint a Sant Domènec, i almenys dos cops al Kursaal, i a Silenci… Taxi, Batiscafo Katiuskas, Lamparetes… Per això, ara fa un mes, llegir la notícia de la seva dissolució em va entristir una mica. Són molts versos, moltes cançons, molts moments inesborrables cantant a cor amb les nenes "Loco" camí de la platja a Menorca. "Qui s'apunta a ballar damunt la mar? Qui s'apunta a dormir i a somniar?" Barrejant sobrassada i cocarrois -molt bons- amb Clint Eastwood i aquell robot "d'hexura tan feo". El comandant Armando Rampas follant-se les hostesses o el tristíssim camarada Iuri Puscas en aquell batiscafo, socialista i monoplaça, redactant informe tràgic a institut oceanogràfic, mentre el plàncton s'il·lumina "i canten les sirenes aproximadament, per no existir"! I l'amor, i el desamor. I tota l'alegria immensa d'aquelles àvies que se xafen de riure mentre cau et sol de s'horabaixa i "tothom s'estima i jo estim tothom". Podia semblar un "final previsible" -entre taxistes invisibles i ciutadans en es multicinemes…- però a mi m'ha costat. Això sí, sempre ens quedaran aquests vuit discos brillants i aquest especial d'avui, impagable, que ha editat l'Ara per a l'AraTu. M'he refet de la notícia de fa un mes mentre anava llegint Antònia Font, un comiat amb alegria. A Twitter m'arriba una piulada d'Idoia Vallverdú que ha dissenyat el suplement. La meva enhorabona, perquè és rodó i preciós, per conservar! Això i aquell article brillant de Sebastià Alzamora que comparteixo amb entusiasme, perquè eleva els hereus galàctics no només per la música sinó per unes lletres extraordinàries, que van molt més enllà d'una estètica surrealista: tot hi és trascedent encara que sembli tot de riure. "Jo cant es cafè i sa galleta…/ Jo cant sa rosa i es cactus / i moltes més coses també, / un llapis d’Ikea, un pistatxo, wa yeah!" Una dualitat que les fa especialment valuoses... i necessàries.

De Sebastià Alzamora, "Me sobren paraules"
Tres fragments de l'article publicat avui al suplement del diari Ara, AraTu.

Tal vegada la característica que més defineix la trajectòria dels Antònia Font (AF per als amics i coneguts) és que sempre varen anar sobrats. Sobrats de talent, sobrats de solvència, sobrats d'imaginació, sobrats de capacitat de mirar cap endavant, sobrats de bon humor i de confiança en el que feien. Sabien que eren bons, molt bons; n'estaven completament segurs, però mai no s'ho varen prendre seriosament.

(…) Uns discos (el seminal Antònia Font, el sorprenent A Rússia, el clàssic Alegria, l'espectacular Taxi, el memorable Batiscafo Katiuscas, l'impressionant Coser i cantar, l'obra mestra que és Lamparetes, el testimoni de rigor i exigència artística que constitueix Vostè és aquí) que ens demostren que els AF, en efecte, anaven sobrats en moltes coses, però que una, i no pas menor, era el valor literari de les lletres de les seves cançons. Hi ha grups capaços de construir grans cançons a partir de lletres irrellevants; els AF, en canvi, igualen l'aposta de la qualitat tant pel que fa a les melodies com als desenvolupaments, com als arranjaments, com a les lletres de cadascun dels temes. Un dels ingredients extra de la magnificència dels AF és que no tan sols han fet cançons pop que, com a tals, són capaces de seduir l'ànima i la memòria de qui les escolta, sinó que, a més, hi han aportat unes lletres que inevitablement (de vegades a pesar de la seva aparent dificultat) han aconseguit gravar-se per sempre en l'educació sentimental d'una generació sencera (com a mínim; ara falta esperar-ne la posteritat que els pertoca).

Entre Jaume Sisa i Franco Battiato, entre Bob Dylan i Les Luthiers, entre Pulp, els Pixies i Jacques Brel, entre Frank Sinatra i King Crimson, entre Mike Oldfield i Jacques Tati, entre la ciència-ficció de sèrie B i el lirisme romàntic, entre el western i el costumisme mallorquí (tant urbà com rural), l'univers de les lletres dels AF no ha fet més que expandir-se i augmentar de graduació i d'intensitat cançó a cançó, disc a disc, concert a concert. Afegint matisos, llimant arestes (…).

D'altra banda, igual que la seva música, les lletres d'AF varen anar evolucionant cap a un punt òptim de maduresa. Ells mateixos han dit diverses vegades, en públic i en privat, que ja feia temps que no es veien amb cor d'interpretar en directe el que varen ser els seus primers èxits, autèntics himnes hedonistes o postadolescents com En s'estiu o Viure sense tu. En lloc d'això, en els últims anys s'han complagut a oferir autèntiques meravelles quasi expressionistes com Abraham Lincoln ("Es sol ixent com un fil de caliu...": el mateix Joan Miquel Oliver en valora especialment l'al·literació de les i ), narracions impecables com la que configuren les diverses estrofes de Calgary 88, pinzellades hiperrealistes a l'estil d'un Edward Hopper ( Carreteres que no van enlloc ) o solipsismes senzillament gloriosos, com el de Per jo i tots els ciclistes. Tot plegat, sense renunciar mai a la reserva irònica i l'humor càlid que han estat sempre marca de la casa. Alguns insistiran en la idea que AF han creat una mena de discurs surrealista, però la pura veritat és que no han fet més que explicar la realitat tal com ells la perceben. I, tal com ells la perceben, i per fer servir paraules de Blai Bonet (un altre poeta que necessàriament cal mencionar si parlem de les lletres d'AF), la realitat és "nua, guerrera, trista i alta". I molt risible i una mica puta, també.

Tot és transcendent i tot és de per riure en les lletres d'AF, i aquesta dualitat és la que les fa especialment valuoses i, si m'ho permeteu, necessàries. Hi ha una pregunta que sempre m'agrada de citar, i que va formular àcidament Hölderlin: "Per a què els poetes, en temps de misèria?" Hi ha moltes respostes possibles a aquest interrogant, però Joan Miquel Oliver i els AF, a través de les lletres de les seves cançons, han sabut donar-hi una de les millors respostes possibles: per tocar el voraviu i per donar plaer, totes dues coses alhora i sense perjudici una respecte de l'altra. Escoltem-los, que viurem més i millor.