dijous, 8 de gener del 2015

Ara que enderrocaran la Sala Ciutat (1)

Després de 54 anys de servei, sembla que aquest gener començarà l'enderroc de la Sala Ciutat. A mi em sap greu, no hi puc fer més, perquè hi tinc prou records propis i, alhora, va ser cavall de batalla en el seu moment per aconseguir una millor oferta cultural a Manresa. Sigui com sigui, la sentència ja fa anys que era ferma, i ara l'única novetat és que l'enderroc té data. Potser sigui per això, doncs, que m'he trobat embolicat amb una colla que li volen cantar les absoltes dignament. Gent de Rialles, de Cine-club o de Tabola, amb els de la Innocentada i tants i tants d'altres. I amb en Joan Morros de catalitzador. El primer acte serà el proper diumenge al migdia. I bo, com que avui els de Canal Taronja ens hi han convocat per gravar quatre imatges, he aprofitat per fer-me sol a casa el qüestionari: el meu primer record de la sala.

Una tarda al Loiola

M'he fet gran, però per a mi la Sala Ciutat sempre serà la Sala Loyola, i hi tinc records gairebé des d'abans de néixer. Els meus pares s’havien casat l’agost de 1960 i la Sala es va inaugurar tot just al cap de quatre mesos. I el cas és que "el Loiola" recollia el testimoni del local que les Congregacions Marianes havien tingut al carrer de la Mel, just al costat d’on vivia el meu pare, congregant com el que més, i que ara vivia amb ma mare a la carretera del Pont de Vilomara, a la Sagrada Família. Doncs bé, es veu que jo al Loiola hi vaig entrar de franc molts diumenges aprofitant aquell embaràs de 1961, quan per anar al cine només calia emprendre la baixada del carrer Viladordis, encara sense asfaltar, travessar el pas a nivell dels Catalans i arribar fins la placeta de Sant Ignasi… Ara bé, els meus records veritables són uns altres: els festivals de l’acadèmia Albor (hi vaig fer un paperàs com a flautista d’Hamelin) o amb la meva tieta Rosa, a veure Sonrisas y lágrimas. Però allò que retinc de manera inesborrable és la primera vegada que hi vaig anar sol. Sense els pares, vaja: amb els nous amics de 3r de primària del "Complejo escolar-Academia Rial", síntesi que fou de les ànsies pedagògiques i lucratives del senyor Llorenç Rial Fainé. Allà s'hi havien fusionat alguns centres de la ciutat, i també el del meu barri, l'Albor. I és per això que, a la Rial, hi vaig conèixer nois i noies "de baix a Manresa". Gent de molts possibles, que vivien la Passeig -els germans Font!- o al carrer Barcelona, o al de Casanovas. Bona canalla, a qui no els faltava mai de res. Encara més, tenien hàbits absolutament desconeguts per mi, com aquest d'anar al cine els dissabtes. Anar al Loiola! Quan m'ho va proposar el Xevi Font vaig quedar paradíssim: anar al cine sols, sense els pares? Si home, si era la mar de fàcil, només els havia de demanar permís i un duro per l'entrada. Amb tres pessetes més ens prendríem una gasosa i tot! Tal dit, tal fet, jo també vaig baixar nerviós i puntual el carrer Viladordis, i a les quatre va començar un d'aquells programes de duro a base de Marisol -era la d'uns ye-yés que es coneixien al tren i cantaven cançons i que ara ni que em matessin sabria recordar quina era-, i després Ulises, amb el Kirk Douglas. Entre pel·lícula i pel·lícula vam anar a buscar la gasosa, ampolla individual, de la IRSA, amb canyeta: fins i tot algú es va atrevir a fer-la rodolar un cop buida. Fou el Xevi? l'Armengol? I la Núria Barnils, era amb nosaltres? la Sellarès? O l'Eva Pons? Tan se val, a mi em va semblar una tarda fascinant. I encara més quan, passades les dues pel·lícules, la colla va fer per anar-se'n mentre jo veia que molta gent es quedaven asseguts. "Que les tornen a fer?" vaig demanar innocent. El Xevi, que era qui duia la veu cantant, va asseverar sense embuts que sí, que i tant. La meva curiositat anava més enllà: "I s'ha de tornar a pagar?" No, és clar que no -però tots els meus companys de 3r de primària van tocar el dos. Sense rumiar-ho dos cops, em vaig acomodar a un lateral i vaig tornar a empassar-me les peripècies de la Marisol, que es veu que no tenia pare i l'oncle era un malànima. Després tornà l'Ulisses, Polifem, el cant de les sirenes i una senyora de pitram generós que jo encara no sabia que era el de la Silvana Mangano, però on l'heroi encistellava amb precisió olives -o potser només eren els pinyols?- en un exercici que sempre més m'ha predisposat als mites clàssics. El següent record ja és el d'una mà que em sacsava, exactament la d'en Salvador Vicenç, l'acomodador, que armat d'un lot em despertava davant l'astorament del meu pare, que es veu que ja patia. Quina hora devia ser? El més bo de tot plegat és que no recordo que em renyessin gaire, ni enfilant el carrer Viladordis ni després, aquella nit a casa. I bé, anys a venir, al Loiola hi vaig anar a veure centenars de pel·lícules, a les sessions de Cine-club, bé fos en dissabte -sala gran- o els divendres -sala petita, projector de 16 mm. Ara la colla era de l'institut i en aquells anys de canvi -77, 78, 79, 80…- vam esprémer els abonaments d'una programació sense censura. Perquè encara que no sempre hi plegàvem gran cosa, continuàvem estant assedegats d'històries.

Del diumenge 11 de gener, al vestíbul de la Sala Loiola/Ciutat: veure el meu pare a la relació dels que es vanb esforçar per tal de finançar el projecte m'impressiona. Congregant com el que més! Ho consigno discretament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada