De tot plegat en retallo l'aportació del filòsof Josep Ramoneda, que em servirà per a les classes del proper curs. El text és aquest, i amb tots els matisos que s'hi podran adduir, cal reconèixer que aquests gals han fet feina: quan sembla que tot falla, a França li queda la cultura per sentir-se encara potència mundial.
França i la marca cultura
Josep Ramoneda
SI ALGUNA COSA TENEN CLARA ELS QUE MANEN a França és que la cultura és la seva principal marca de valor mundial. Tant és així que el general De Gaulle, un militar que sabia parlar, llegir i escriure, quan va crear el ministeri de Cultura el 1959 hi va posar al capdavant André Malraux, resistent, aventurer, novel·lista compromès, amic d’artistes i escriptors, que va poblar el mapa francès de cases de la cultura i va fer de la cultura una qüestió d’estat.
Quan França passa un mal moment sempre queda questa marca. L’any passat Patrick Modiano va guanyar el premi Nobel de literatura, Jean Tirole el d’Economia, i el llibre El capital al segle XXI, de Thomas Piketty, es va convertir en bestseller assagístic mundial. França vivia un moment d’especial neguit, amb l’economia estancada, l’escena política molt enterbolida (un govern desgastat, una oposició en plena reconstrucció, l’esquerra social desapareguda i l’extrema dreta emergent com un partit federador del vot popular), amb el seu sagrat model educatiu (considerat un pilar de la República) qüestionat i amb una sensació de poques novetats en el món de la creació i de les idees. Una vegada més, els reconeixements culturals arribaven en el moment oportú, abans de perdre la fe en la singular condició d’un país convençut que l’ambició cultural el fa diferent dels altres.
Després va venir el terrible cop dels atemptats del mes de gener. I l’atac al setmanari satíric Charlie Hebdo va permetre, una vegada més, agafar-se a la bandera de la cultura. El triple atac jihadista es va convertir en un atac a la llibertat d’expressió, i va permetre constatar una vegada més que el mite de la cultura és el que dóna a França valor de potència cultural. Els jihadistes maten milers de persones cada any arreu del món i sobretot als països musulmans. Enlloc s’ha donat una mobilització internacional de solidaritat de l’envergadura de la que, en nom de la llibertat d’expressió, va aconseguir França. Un cop més la cultura redimia el país. Els francesos van demostrar, en paraules del filòsof alemany Peter Sloterdijk, que, “en l’època de l’individualisme agut, encara es pot fer societat”. Precisament pel seu gruix cultural, França és un país forjat en la crítica i la cultura de la sospita. El debat que ha seguit a les manifestacions del gener ha sigut apassionat i intens. La insatisfacció amb els que manen és un estat natural dels francesos. M’ho deia la setmana passada a Màlaga el sociòleg Alain Touraine: al país hi ha una sensació de bloqueig, la política no ofereix cap perspectiva atractiva, la insatisfacció és general, però, tanmateix, com sempre, França se n’acaba sortint.
França ha sigut el país més díscol en l’aplicació de l’austeritat, ha fet menys reformes que els altres països membres de la Unió Europea, i no sempre en la direcció dictada des de Berlín o Brussel·les, i ara resulta que és l’únic país d’Europa on la desigualtat no ha crescut amb la crisi. A l’hora de la veritat, França és qui aguanta millor. Per què? Perquè té un estat que realment protegeix i aguanta, perquè la cultura del servei públic encara existeix, perquè el nivell de formació continua sent alt, perquè la ciutadania és exigent i perquè quan sembla que tot falla sempre queda la cultura, que li serveix per seguir sentint-se potència i ser reconeguda com a tal. Fins quan?
L'Astèrix i l'Obèlix, dibuixats per Uderzo, són pura francofonia. Sempre han tingut molt bona acollida a Catalunya: es tractava de resistir a l'invasor, oi?
Quan França passa un mal moment sempre queda questa marca. L’any passat Patrick Modiano va guanyar el premi Nobel de literatura, Jean Tirole el d’Economia, i el llibre El capital al segle XXI, de Thomas Piketty, es va convertir en bestseller assagístic mundial. França vivia un moment d’especial neguit, amb l’economia estancada, l’escena política molt enterbolida (un govern desgastat, una oposició en plena reconstrucció, l’esquerra social desapareguda i l’extrema dreta emergent com un partit federador del vot popular), amb el seu sagrat model educatiu (considerat un pilar de la República) qüestionat i amb una sensació de poques novetats en el món de la creació i de les idees. Una vegada més, els reconeixements culturals arribaven en el moment oportú, abans de perdre la fe en la singular condició d’un país convençut que l’ambició cultural el fa diferent dels altres.
Després va venir el terrible cop dels atemptats del mes de gener. I l’atac al setmanari satíric Charlie Hebdo va permetre, una vegada més, agafar-se a la bandera de la cultura. El triple atac jihadista es va convertir en un atac a la llibertat d’expressió, i va permetre constatar una vegada més que el mite de la cultura és el que dóna a França valor de potència cultural. Els jihadistes maten milers de persones cada any arreu del món i sobretot als països musulmans. Enlloc s’ha donat una mobilització internacional de solidaritat de l’envergadura de la que, en nom de la llibertat d’expressió, va aconseguir França. Un cop més la cultura redimia el país. Els francesos van demostrar, en paraules del filòsof alemany Peter Sloterdijk, que, “en l’època de l’individualisme agut, encara es pot fer societat”. Precisament pel seu gruix cultural, França és un país forjat en la crítica i la cultura de la sospita. El debat que ha seguit a les manifestacions del gener ha sigut apassionat i intens. La insatisfacció amb els que manen és un estat natural dels francesos. M’ho deia la setmana passada a Màlaga el sociòleg Alain Touraine: al país hi ha una sensació de bloqueig, la política no ofereix cap perspectiva atractiva, la insatisfacció és general, però, tanmateix, com sempre, França se n’acaba sortint.
França ha sigut el país més díscol en l’aplicació de l’austeritat, ha fet menys reformes que els altres països membres de la Unió Europea, i no sempre en la direcció dictada des de Berlín o Brussel·les, i ara resulta que és l’únic país d’Europa on la desigualtat no ha crescut amb la crisi. A l’hora de la veritat, França és qui aguanta millor. Per què? Perquè té un estat que realment protegeix i aguanta, perquè la cultura del servei públic encara existeix, perquè el nivell de formació continua sent alt, perquè la ciutadania és exigent i perquè quan sembla que tot falla sempre queda la cultura, que li serveix per seguir sentint-se potència i ser reconeguda com a tal. Fins quan?
L'Astèrix i l'Obèlix, dibuixats per Uderzo, són pura francofonia. Sempre han tingut molt bona acollida a Catalunya: es tractava de resistir a l'invasor, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada