divendres, 14 d’octubre del 2016

Qui no coneix Núria Canal?

Aquest mes d'octubre col·laboro a El Pou de la gallina per partida doble: al tema del mes, parlant de la retolació antiga a Manresa, a punt de desaparèixer del tot. I amb el "Qui no coneix…" és clar, aquesta vegada dedicat a la Núria Canal. Molt jove sí. Però amb una exposició pública constant, fruit de cinc anys fent de cambrera, monitora o revolucionària aquí, allà i una mica més lluny i tot, quan convé. I sí, més enllà de la feina, la Núria us la trobareu sempre al costat dels més rebecs, dels del morro fort, dels que s'ho qüestionen tot encara que no hi hagin de guanyar res -o guanyar maldecaps, a tot estirar. En fi, llegiu i mireu, que la teniu vista de segur. Al capdavall, la Maria Picasó la retrata magistralment i els seus colors arrodoneixen una estampa que no reclama devoció sinó compromís actiu.

Núria Canal,
Jove, precaritzada i rebel

Es diu Núria Canal Ávila, popularment la Cani, i encara que només té vint-i-tres anys, ja en fa més de cinc que treballa al servei dels altres. La recordeu, oi? Amb aquest rapat cranial a l’esquerra que passeja entre pírcings, amb elegància i un punt d’orgull, talment símbols d’una nova classe. La Núria, filla de la Mion i el sant Ignasi, que va estudiar l’ESO i el batxillerat, que es va treure el títol de grau superior en animació sociocultural i turisme, viu arrenglerada amb el nostre estol de joves tristament precaritzats. Li hagués agradat anar a viure a Barcelona, potser estudiar a la universitat. Però no ha estat el cas: ha fet de monitora d’estiu, a Cal Gravat, o bé als patis de l’institut Lacetània. I el seu currículum laboral ja havia començat molt abans, servint taules a l’Alzina, a la Gispert. Encara més, potser la recordareu de la Stroika, quan és cap de setmana i fosqueja, atenent el guarda-roba fins la matinada. O a la taquilla o, si és a convenir, un altre cop a barra, sempre anant i venint, feta un tip de servir cervesa. I sumant un lloc en paral·lel a molts d’altres, cinc anys. Fins aquest darrer dia de setembre en què s’ha acomiadat del Moe’s, i la seva terrassa a plaça d’Europa. Ara direu que de Núries n’hi ha moltes, però cal afegir que sortosament. Gent que no es rendeix ni es plany. Sempre un punt desobedients. Però convençudes que aquest món es pot canviar. Ha passat per Acció lila o l’Ateneu la Sèquia i, allà on sigui, la Núria fa valdre sempre la seva llibertat. I com que allò que li agrada és treballar amb persones en risc d’exclusió social, estalviant de les seves moltes feines de poques hores, aquest novembre diu que s’envolarà fins Colòmbia. A buscar el seu propi projecte. No cal dir que, des de Manresa, els molts que la coneixem li desitgem tota la sort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada