dissabte, 12 d’agost de 2017

Argelagues

Acabo de llegir Argelagues el mateix dia que em trobo l'autora a les pàgines d'estiu de l'Ara. Gemma Ruiz (Sabadell 1975) es veu que sempre ha estiuejat a Menorca però, a l'entrevista, també té un moment per als seus estius d'infantesa, a Vacarisses. I és clar, aleshores surt Argelagues, que és aquesta seva primera novel·la de la qual hores d'ara ja se n'han fet deu edicions i venuts 19.000 exemplars. Un veritable èxit, doncs. Jo hi vaig quedar atrapat des de bon començament i això que hi arribava desmenjat, empès més per les recomanacions que per pròpia voluntat. No res, em van passar el llibre i em va durar quatre dies. I allò que més m'ha agradat no és tant l'argument -una història de camp-ciutat amanida amb les vicissituds del segle XX a Castellterçol, Vacarisses i Sabadell- sinó el llenguatge i, encara més, la perspectiva femenina dels personatges. Ras i curt, em va semblar, a mesura que avançava, que aquella era com si també fos la història de la meva família, i suposo que la de moltes altres famílies del meu entorn. No pas herois d'un dia, sinó homes i, sobretot, dones treballadores amb una increïble capacitat d'entomar els cops i el dolor. La Remei, la Nina o la Rosa... La història m'aboca al record de les meves dues àvies -totes nouvingudes a Manresa, empeses des de Cardona o Binacet per la pura misèria. I encara les tietes solteres o la meva pròpia mare. I el record fa xarxa amb el llenguatge que gasten les protagonistes d'Argelagues (de les endergues al gec d'hòsties, que en boca de ma mare eren un gec de bufes). Al capdavall, també és l'actitud dels personatges la que fa una història emotiva i propera, d'un to que per domèstic no deixa de ser universal. Aquell «ora pro nobis i fes pel que et trobis» adoptat pels d'un costat de la ratlla -la que parteix el món en dos, entre rics i pobres, amos i terregada. Bonafès i malànimes. Cabals i ximples. Agraciats i esguerrats... I fet i fet, la por i aquesta voluntat de sobreviure amb consells tan bèsties com el que em repetia el meu avi Josep i que sermonejarà en Martí als seus fills així que acabi la guerra: es tracta de procurar no ser ni dels de més amunt ni dels de més avall, un entremig... i anar tirant. I treballar, treballar molt!
M'ha agradat Argelagues, i malgrat que pugui semblar que a vegades sabadelleja massa, cada lector sap de seguida apropiar-se-la, encara més si ha coneugut un món fet de camps i de telers. Proveu-ho, i veureu com us sentiu la història ben vostra.

divendres, 28 de juliol de 2017

ERC Manresa passa comptes

Dilluns s'acabaran de distribuir els 29.000 exemplars d'aquest fulletó que hem editat des d'ERC Manresa. Una manera d'explicar el nostre trajecte, un any i mig després d'incorporar-nos al govern de la ciutat al costat de CDC. Fet i fet, som a mig mandat municipal i calia un exercici de valoració de la feina feta segons aquells 40 compromisos amb què vam presentar-nos a les eleccions. No és una llista d'èxits perquè, és clar, hi ha mancances que no resoldrem fins més endavant. Però sobretot és la voluntat de presentar el nostre equip -el grup municipal de costat al conjunt de militants i amics- i la tasca que fem. Entremig queden totes les dificultats viscudes, a vegades manifestament públiques, però que estem convençuts que ens han enfortit com a grup. Que n'hem après molt, i més que ho hem de fer: no és mai senzill cooperar en un govern de coalició, com tampoc ho és pair els relleus que inexorablement es produeixen en una candidatura àmplia i diversa com la nostra. Sigui com sigui, i com a president de la secció local, em vaig imposar fer-ho possible i crear les millors condicions de treball per acompanyar-ho, i avui només tindria paraules d'agraïment per a tothom. Perquè en la perspectiva d'un futur extraordinari, sé que hi continuarem bregant plegats.

Ho transcric del balanç: "A l'horitzó hi tenim un país més just, on els ciutadans tinguem tots les mateixes oportunitats. I això es fonamenta en uns municipis diversos, de benestar avançat, inclusius i cohesionats, amb una economia productiva en la qual tothom pugui prosperar i viure dignament. Per això a ERC ens preocupen especialment les desigualtats creixents, que provoquen la pobresa i l’exclusió social també a Manresa. Som conscients que no podem generar els llocs de treball necessaris, ni arribar a atendre totes les necessitats de les famílies de la ciutat tan pel que fa a ingressos, habitatge... però treballem en una perspectiva local i nacional, convençuts que aquest canvi només serà possible amb la propera República Catalana".

No és només la feina des de l'Ajutament, doncs, sinó també el treball arreu de la ciutat, amb idees i propostes. Precisament per això també, els darrers mesos hem acostat a la ciutat diputats i consellers de la Generalitat que tenen responsabilitats en àmbits tan importants com la salut, els serveis socials, la dependència, la immigració o el treball: Gabriel Rufian, Joan Tardà, Chakir El Homrani, Toni Comín, Dolors Bassa, Carles Salvadó, Joan Manuel Tresserras, Ana Surra o Marc Sanglas han estat amb nosaltres per explicar què estan fent ara i què proposem en cadascun d’aquests àmbits quan disposem de la República Catalana.

No res: som a mig mandat, i des d'ERC hem volgut fer una publicació en paper i fer-la arribar a totes les bústies de Manresa per compartir el nostre compromís amb la ciutat i en la construció d'una nova república. I hem convidat a tothom a incorporar-s'hi: si volem que surti bé, ens cal sumar. Ho hem de fer, doncs. I ho farem plegats.

Els grups polítics funcionen amb idees, propostes i compromisos; també amb generositat. Fins i tot amb disciplina! Sense broma: a la foto, el Manel i el Miquel arribant fins aquells barris on no arriben les bustiades professionals. Miralpeix, el Guix o Viladordis... sempre poden ser passejades instructives i, a més a més, coneixes gent. Bravo!



dimecres, 26 de juliol de 2017

Una conversa amb Ana Surra

Ahir va venir a Manresa Ana María Surra, diputada a Madrid de JxSí per ERC: una dona valenta i activa, que s’ha passat la vida treballant pels altres, per un món millor (“¡y me he llevado un montón de líos!”). Des de l’Uruguai natal (Montevideo, 1952), pel seu jove compromís amb els tupamaros li calgué passar a Chile, i d’aquí en fugí el 1973 perseguida per Pinochet. Refugiada a Panamà, després vingué l’acolliment de Bèlgica, el pas a França i el retorn a l’Uruguai. I ara... Catalunya. Diu que va venir per amor, per fer d’àvia, per viure més tranquil·la a la vora del fill instal·lat a Barcelona (“...y ya ves”). I és que de seguida va descobrir que aquest no era el país que li havien dit, l’Espanya que ella esperava. “Y eso lo vemos todos enseguida que llegamos: este es un país diferente”. Tant és així que amb d’altres sudamericans van decidir no només col·laborar entre ells sinó, també, posar-se al costat del país que els acollia sota una nova oirganització: Sí, amb nosaltres. El nom ja ho diu tot. La seva defensa del dret a decidir li ha permès passejar arreu del país i explicar a tots els nouvinguts els beneficis de la nova república catalana. Això i esbandir temors: està convençuda que l’endemà de l’1-O tots els emigrants tindran treball, papers i una dignitat que ara sovint se’ls dissimula. Sigui com sigui, us defensa obertament: “en este proceso debíamos estar representados por nosotros mismos”.

És per això que des d’ERC Manresa fa mesos que la vam convidar i, ahir, davant una dotzena de persones –Cuba, Argentina, Xile, Perú, Bolívia, Brasil...- va sintetitzar aquesta idea que diu que els immigrants tindran més treball, més drets i més dignitat amb la República Catalana. Per això els anima a mobilitzar-se, a no romandre invisibles, com si aquest tema no anés amb ells. Al contrari, Surra els avança que l'esborrany de constitució catalana contempla que tota persona nascuda a Catalunya tindrà la nacionalitat catalana, que no hi haurà Centres d'Internament d'Estrangeria (CIE) i que això avui ja podria ser realitat si no fos que la Llei d'Acollida que va aprovar el Parlament, també ha estat tombada pel Tribunal Constitucional.

En acabat –van ser dues hores llargues al local d’Òmnium Cultural- vénen les preguntes i els dubtes dels assistents, que són els de la majoria de nouvinguts. Mentre els escolto en silenci al seu costat, no puc estar-me de pensar en molts dels pares de l’institut Guillem Catà: hauran de renunciar a la nacionalitat espanyola, aquells que l’han aconseguida amb no poques dificultats? Perdran part de les futures pensions? L’Ana es fa seus els dubtes i traspua serenitat a cada resposta, conscient que sovint són fruit d’una desinformació interessada. Els respon un per un. I al capdavall els demana aquest compromís nacional en un episodi històric mundialment singular: guanyar la independència democràticament només amb la força de la gent. Perquè les coses seran com vulguem que siguin, rebla. I somia un nova república on tots serem ciutadans de primera. “No una república imperialista sinó justa, equitativa y respetable, donde se hablen todas las lenguas del mundo”. Després s’ho rumia i conclou: “No estamos para hacer una España en chiquitito, ¿eh?”. Somriem tots alleugerits. I a l’hora de plegar, fa un encàrrec als assistents: “El que ya pueda votar, ¡fenómeno!. ¡Vota por mi! Pero el que todavía no pueda votar, también le conviene trabajar para esto. Juntos lo estamos consiguiendo”. Un plaer, i un doll d’optimisme.

La foto és feta una estona abans, i me la passa la regidora de Serveis socials Àngels Santolària. Estem fent un cafè amb alguns periodistes de Manresa a la plaça Major, abans d'arribar-nos al local d'Òmnium.

dilluns, 17 de juliol de 2017

Qui no coneix Enric Bastardas?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juliol té una portada amb ganxo: Manresa, ciutat intel·ligent. Qui ens ho havia de dir? Després és fàcil adonar-se que la revista no analitza la capacitat cognitiva dels manresans sinó que es limita a descriure la connectivitat de la ciutat, en termes de qualitat i modernor, i en això es veu que encapçalem rànquings. Sigui com sigui, amb Maria Picassó presentem un  altre "Qui no coneix...", aquest cop dedicat a Enric Bastardas. Aquest militant del barri antic, segur que el coneixeu d'alguna o altra cosa!


Enric Bastardas,
L’energia del creixement personal

Si no el coneixeu, segur que el teniu vist: la gorra, les ulleres setanteres o un caminar amb d’aquells amb flow –i el tatuatge al colze? Reïra de bet! Ningú ho hagués dit d’aquell noi tímid, que va néixer l’any 72 en un pis a la Bonavista. Enric Bastardas i Bonachi! El germà gran havia fet enginyeria i ell, que volia ser un home de profit als ulls dels pares, quan va acabar al Camps i Fabrés va dir-los desmenjat que faria econòmiques. És aleshores que van venir els set anys a l’Autònoma, set. I no s’està de dir que li falten molts pocs crèdits per acabar la carrera, però que –també- allò no li feia el pes. Amb franquesa, al bar de la facultat va sumar una pila d’hores jugant a la botifarra, fins que tot un plegat li arriba una oferta: incorporar-se a CaixaManresa. Era l’any 1998, tenia 25 anys i el pronòstic era el d’una feina per a tota la vida! Cal dir que treballar li va anar bé? L’Enric s’estima més el món pràctic i encara té hores per explotar el seu vessant més artístic –al bar també hi havia après percussió, amb uns bastonets xinesos! Treballa de dia i toca la bateria de fosc amb els Chill Out. I entre una cosa i l’altra passen gairebé deu anys, fins que rep ofertes de canvi –al Sabadell i, de seguida, per a l’última sucursal que va obrir la gallega Nova Caixa abans del diluvi financer. S’hi va estar tres anys, a l’oficina del carrer Barcelona, i el 2012 va haver de triar: o se n’anava a Galícia o tornava a començar. I va triar (re)inventar-se. Amb un segon fill a la falda i la possibilitat de fer de pare a temps complet, l’Enric passa un any sencer gaudint de la família i rumiant per on tirar. Les baquetes no serien una opció creïble; tampoc els càstings, divertits però imprevisibles -encara és al Youtube fent d’extra per la Sant Miquel! En fi, la seva sort serà que mai no va deixar de formar-se, des de la medicina xinesa fins a la programació neurolingüística. I és amb això darrer que li canvia la vida. Perd timidesa i guanya la seguretat per fer el darrer salt que li coneixem. Amb la complicitat de la Mariona, que és la seva companya, comença a fer algun curs de formació. I li agrada tant que s’hi aboca fins a bastir una àmplia xarxa d’emprenedors o d’empreses que el reclamen per fer cursos de comunicació, de lideratge o de treball en equip. I ho resumeix tranquil i més convençut que mai: «Al capdavall, tot és creixement personal!». Perquè de tot n’ha fet farcell. I és així que se n’ha sortit.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Després d'aquell 10 de juliol de 2010

M'hi ha fet pensar una piulada de Carme Forcadell, recollida a l'Ara: diumenge fa fer set anys d'aquella gran manifestació que ens va fer definitivament conscients com a poble i subjecte polític. Era el 10 de juliol de 2010! Busco el full del vell "Tomba que gira", aleshores blog del CPCPTC, i descobreixo estupefacte com hem fet reals aquells propòsits. Set anys de vertigen! Qui ho diu que no avancem? Abans de tres mesos votarem a favor de construir una nova república. Una república de persones lliures i iguals, en la qual tothom pugui viure dignament. Han passat només set anys, i gairebé em costa de creure que haguem trobat el mínim comú per anar plegats, forts i valents. Doncs ara, fins el final!

Després del 10 de juliol

Suposo que ara hauria de parlar de la FesCat o de Cantonigros, o de l’Aula de Música Tradicional que ja ha obert matrícula… i malgrat tot, parlaré de la manifestació de dissabte. Perquè dissabte va ser un dia que no oblidarem, una manifestació històrica que per força tanca una etapa i n’obre -n’obrirà, n’estic convençut- una altra. Hi vaig veure gent de tota mena i totes les edats. Hi vaig retrobar coneguts i fins i tot persones d’aquelles que no t’esperes. I hi eren, hi érem gairebé tots. Tant se val l’origen o la llengua o el color: érem molts. I sense el sostre d’un Estatut rebregat: omplíem Barcelona per dir que volem ser nosaltres, que tenim futur, que ho volem tot… Després, un altre cop a casa, rebo un parell de fotos que m’envia l’Anna Sàez, des de Lleida, i que són tota una sorpresa. De les manifestacions n’acostumo a conservar records particulars, anècdotes, algun paper, però de fotos cap ni una. I ara, furtivament, un parell d’instantànies que demostren una mani en doble temps: la real i la que seguíem per la xarxa, cercant informació, provant de descobrir perquè allò no es movia… Ara ja som dimecres, i la setmana es descabdella lenta d’esdeveniments. Continuo tombant per Llívia, Horta o Barcelona, però pendent de les notícies: com encarrilarem tanta energia? Només dos apunts: d’una banda consignar la proposta del vice-president Carod. El full de ruta que de primer insinuà en declaracions i després va publicar a l’Avui em sembla una iniciativa que no es pot menystenir: des de l’assemblea de parlamentaris fins -”si la complexitat de la situació així ho requerís”- un govern de concentració nacional fins al referèndum on poguéssim decidir el futur de les nostres relacions amb Espanya i els altres països del món. I un altre encara: al Parlament comença el batibull, de la IP a la ILP. Aquest proper plenari, servirà per teixir complicitats? Si dissabte va començar tot, aquest proper divendres el Parlament no es pot arronsar i ha de trobar aquest mínim comú denominador que, com la mata de jonc, ens faci forts. I valents.

divendres, 23 de juny de 2017

Notes per a una graduació de 4t ESO

Avui hem repartit les notes d'ESO i dels cursos de batxillerat. És un darrer dia d'institut per la canalla, amb sorpreses i fins i tot algun desengany. Però més enllà dels resultats, més enllà de les cues al corredor de secretaria per embastar ja el proper curs, el cert és que compartim el sentiment d'haver tancat una altra etapa. Encara més amb aquells de 4t d'ESO amb qui veníem de fer la festa de graduació, abans d'ahir. Alguns continuaran, d'altres canvien d'estudis o de centre. Un comiat... amb discurs. Amb les tres tutores de 4t (les de la foto: Judit, Marta i Mariona) vam voler que l'acte darrer tingués un punt d'emoció. I em penso que ens en vam sortir. Les notes per a l'esdeveniment són un pack bàsic de l'educació. Però per si mai poden tornar a ser útils, les recullo. Van ser aquestes:

Notes per a la graduació de 4t d'ESO

1- (Mariona) Nois i noies, pares i mares, companys de l'institut Guillem Catà, benvinguts al centre, en aquesta vetllada de graduació. Moltes gràcies per ser aquí, per acompanyar-nos aquest vespre que tanca una etapa, en un institut que hem volgut formativament atractiu, útil i inclusiu. De tothom i per a tothom, tan divers com ho és el món que ens envolta, la ciutat, el barri. Ho hem intentat, ho sabeu bé. I nosaltres, en nom dels professors i professores de la casa, també hem après un munt de coses amb vosaltres!

2- (Marta) Això de les graduacions és una cosa moderna, de regust americà. Però més enllà de la foto i aquests birrets de carnestoltes, la veritat és que aquest és un moment per repensar allò que fem, per rumiar una mica allò que estem fent tots plegats a l'institut. Perquè els vostres anys de l'ESO, de l'Ensenyament Secundari Obligatori que hem compartit, avui... doncs resuta que avui aquests anys s'han acabat. I és clar, no sou tècnicament adults encara, però ja sou grans, i us en podeu sentir.
3- (Judit) S'ha acabat l'obligació, s'ha acabat allò d'estudiar els coneixements mínims per a ser ciutadans plens d'aquest país, amb drets i deures. Amb sentit crític. Amb oportunitats de futur: comenceu a fer la vostra pròpia vida. I això vol dir començar una de les coses més difícils que hem de fer les persones. Que és prendre decisions. Triar una cosa i abandonar-ne d'altres. Triar sovint és difícil. Però la vida és això: prendre decisons. Ho saben bé els vostres pares i mares, els vostres avis.... tots ells van haver de prendre decisions i, a vegades, fins i tot doloroses.

4 - (Mariona:  "Preneu decisions, i preneu-les sense por") 
Doncs comencem per aquí: si alguna cosa us recomanem avui, abans no abandoneu el món de l'ESO, és que aprengueu a prendre decisions. Es tracta de, primer, PENSAR i, després, DECIDIR (i després tornar a PENSAR per reflexionar sobre la decisió presa...). Pensar abans d'actuar. Actuar... i tornar a pensar.

Això de pensar i actuar i tornar a pensar és difícil, però és el que heu i haureu de fer. Prendre decisions amb dret a equivocar-vos, amb dret a tornar-ho a provar. NO TINGUEU POR, doncs. La por és natural i ens tensiona, però no podem prendre decisons des de la POR. Els italians diuen que la por és un pecat (La paura è un peccato). Diuen més coses, però aquesta us la podeu ben creure.

5 - (Marta: "Estimeu tot allò que feu")
Prengueu decisions, i prengue-les sense por, i quan haureu decidit fer una cosa, feu-la amb optimisme, amb coratge i amb generositat. Costi el què costi. És clar que caldran esforços, suportar contrarietats, conviure amb temptacions. Però si heu pres una decisió defenseu-la fins el final, i feu-ho amb amor. Cal estimar allò que fem. Només així surten -potser- bé les coses. Perquè, malgrat l'amor, no sempre surten bé les coses. Però amb amor, i amb entusiasme, i amb compromís i una punteta de perseverança... és més fàcil que surtin bé!

6- (Judit: "I si pot ser...")
I si pot ser, sigueu agraïts, respectuosos, creatius... i, a vegades, divertits. Compartiu les coses. Digueu SÍ sempre que pugueu, però sigueu capaços de dir NO quan convingui. Ens hem conegut i hem après a treballar plegats, i sabem que les coses tenen ànima: tenim cap i tenim cor. Fem-los servir alhora! Perquè allò més important no és ni la velocitat ni la immediatesa. No és tracta de tenir més i més o moltes coses. No es tracta de tenir sinó sinó de ser.

S'acaba l'ESO i us proposem continuar aquest camí de creixement, individual i col·lectiu: continuareu estudiant a d'altres llocs potser, o amb d'altres companys. Teniu al davant un futur per descobrir. Feu-vos-el vostre. I, al capdavall, sapigueu també que sempre que us convingui ens trobareu al vostre costat. Us recordarem... sempre.

dimecres, 21 de juny de 2017

Qui no coneix Pere Fontanals?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juny conté una sorpresa: si d'un a banda al cul del Cul del Pou hi ha el "Qui no  coneix..." dedicat a Pere Fontanals, a la pàg. 26 hi tenim la seva companya! Ja sé que això no parla gaire favorablement de la coordinació entre els membres de la revista però... i la de la parella? No res, la veritat és que a la fi ha quedat una cosa simpàtica, i és que tot plegat ja es veia que aquest parella russo-catalana eren carn de paper couché. Del Pere, al capdavall, en surt aquesta història, sota un dibuix tan preciós com sempre els fa una inspirada Maria Picassó. Diu així:

Pere Fontanals, 

Pirellista, periodista i pluripolemista

De primer tothom diu que no el coneix, en Fontanals. Però de seguida surt un episodi, una aventura o un negoci on aquest home s’ha arriscat a provar sort. Des dels anys d’escola o en mil i una feines. I tant que el coneixeu! Ara mateix, amatent al batec de la ciutat des de NacióManresa, també el veureu sovint fer tertúlia a ca la Goñi –formalment, a Canal Taronja. Pere Fontanals i Bosch. Del 1972, fill del barri de Valldaura. Amb el seu germà Jaume van fer primària al Sant Ignasi, però ell quedà predestinat als estudis professionals: administratiu i informàtic, i d’aquí fins a la UVic, aleshores que anàvem amb l’ema-essa-dos, i els mòbils quedaven per a la ciència ficció! No hi va acabar ni un curs, que se’l rifaven les empreses de PC’s –Triònic, Control, Bages informàtica.... fins que el 91 en tingué una de pròpia, que era el CIM. Flirtejà amb el poder, s’incorporà a Jove Cambra, i fins obrí una sucursal, just abans que no se n’anés tot en orris! Tant li fa, en Fontanals té nas per als negocis, un punt de barra i un fetge com una rajada –això que ara en diem resiliència. I aleshores es va plantar als peus dels Drets, en un quiosc de diaris, revistes i xiclets. I en acabat, una altra tombarella: entra a la Pirelli, de la mà de son pare. I serà un arribar i moldre, perquè al cap de poc ja era al comitè en nom de la CGT, i abraçava camins de revolució. O de política, perquè també fitxà temporalment per ERC i es començà a mirar la ciutat en el seu detall. L’espetec de la multinacional pneumàtica el deixà altra vegada a l’atur i ressuscità al bar Los Jamones, allà a La Font: catorze hores al dia, any i mig, i al capdavall un traspàs per continuar bufant cullera. D’això ja no fa tant! En el seu periple vital, ara el Pere es casarà amb una russa, sumarà dues bessones precioses, començarà estudis de filosofia a distància i s’incorporarà al món de la comunicació digital en clau de publicitari. Recordeu aquell “Més Manresa” de TLB i el grup Basiana? Després vindrà la Bagesfera i, a la fi, aquesta franquícia del grup NacióDigital que l’obliga a buscar més notícies que no pas anuncis. NacióManresa. Vuit anys d’estabilitat, salpebrada de polèmica: qui ho deia que el digitals no anirien? Qui ho diu que ell no és periodista? Fuma més que no dorm, però li agrada fer allò que fa. I ara que gasta despatx propi el podeu veure cada dia per Sobrerroca enfilant el Cap del rec, apujar la persiana, i buscar la pregunta, la foto o aquella exclusiva que li permeti pensar que, tot plegat, ha valgut la pena.   

diumenge, 18 de juny de 2017

Viatge a Itàlia amb 4t d'ESO

Des de dalt del vaixell que va de Roma a Barcelona tenim temps per assumir que el viatge, el viatge de 4t d’ESO de l’Institut Guillem Catà, és a punt d’acabar. Han passat de pressa els cinc dies a la Toscana, des que diumenge vam pujar al bus –de nit, des de Manresa, travessant França i veient sortir el sol amb un cafè abans d’entrar a Itàlia, per Ventimiglia. Vam anar a Pisa, ensonyats i enriolats, sense saber què ens passaria, però amb aquelles ganes adolescents que ens passi de tot, a tots. I no hem fet curt: al migdia, a Lucca, ja era evident que la combinació de vint-i-sis criatures tan diverses com els tres docents acompanyants donaria resultats inoblidables. A Montecatini Terme, l’hotel Valdinievole ens va acollir aquell primer vespre tan discret com auster. Tot per nosaltres! I la tranquil·litat de la primera nit –el peatge d’arribar-hi en bus- es va fondre a la segona, quan les portes s’obrien i es tancaven sense repòs. O sense el descans dels professors: amb la Mariona i la Judit vam donar corda fins les tres. La resta es va enllestir a l’interior de les cambres o als balcons, en converses en veu baixa, amb la complicitat dels estels.

Dimarts i dimecres vam anar a Florència i els dos dies han donat resultat: el discurs vivíssim d’una guia –gràcies Sílvia Coll!- que guanyaria premis en coneixement i empatia. La resta gairebé que ho fiem tot a la foça de la bellesa. El Duomo, el Ponte Vecchio, la Signoria... El David que és còpia del de l’Acadèmia, el de l’Acadèmia i encara el del piazzale Michelangelo. Als Uffizzi vaig abusar del meu poder inventiu i d’un italià de batalla que vaig aprendre un dia de fa molts anys per amor. Botticelli, Venus, la Primavera. Leonardo da Vinci. O el Laocoonte abans de l’enèsima foto de grup. Un bany de Renaixement sense gaire consciència. I riem, també riem molt mentre ens torrem pels carrers...

I a la fi ve el tercer vespre que els manuals ja avisen que és el de la crisi –els primers mals rotllos, els amors i els desamors, les expectatives no resoltes, la punta d’alcohol que avui apareix sense permís i dinamita normes i equilibris. Alguna llagrimeta, la reflexió comunitària a les escales de l’hotel que és tan nostre com tot el carrer, perquè són les dues de la matinada i cada paraula que s’aixeca enmig del silenci de Montecatini és un doll d’emocions. Hi ha qui demana perdó, hi ha qui s’emmurria cabut, hi ha qui buida la motxilla, i hi ha qui necessitarà anys per fer-ho –i no és segur que se’n surti. En acabat desfilem solemnes i muts a les habitacions: som dimecres i ja hem creuat l’equador de la sortida. Encara algú fa una abraçada, algú ofereix petons sense rastre de malícia. La necessitat dels cossos vius, de no saber-se sols, de demanar a crits que t’estimin... Dimecres vam comprendre que érem un sol grup i que ho volíem ser fins al final. El Foday, a l’avançada, em fa bona tota la setmana mentre diu a cau d’orella “Este ha sido el mejor viaje de mi vida”. De la vida!

Hi haurà una tercera nit a Montecatini, la visita a San Gimigniano, amb els millors gelats del món; la tarda a Siena. Embarcar-se a Civitavechia amb aquest vaixell de 411 cabines i deu o dotze instituts bramant sordament. La naviliera Grimaldi els ofereix discoteca fins a dos quarts de quatre, i als acompanyants cabines individuals amb vistes al mar, per si algú vol ofegar la consciència pedagògica.  No res. La resta li posarà la Mediterrània. Passades les cinc, surt el sol a l’estret de Bonifaci, entre Còrsega i Sardenya. Preciós. Fem fotos, i recuperem per una estona la cobertura telefònica, que vol dir la dels whatsapps. Després, definitivament rebentats, a cada camarot s’agarbonaran nois i noies, a redós d’aquesta vida que tot just els comença. I s’adormiran amuntegats i confosos fins arribar a Barcelona.

Ara el viatge és a punt d’acabar, i els veig arreplegant maletes i motxilles. Algú somica mentre esperem que desembarqui el bus que ens tornarà definitivament a casa.  I jo, sense badar boca, també m’emociono un punt mentre els desitjo a tots i cadascun una vida tan bona, tan rica i plena com la d’aquest mateix viatge. Són tan joves! Ningú els n’hauria d’arrabassar el dret.   

dissabte, 3 de juny de 2017

Esquerres per la independència, 2 de juny a Manresa

Ara fa tres setmanes que vam presentar Esquerres per la Independència, a Manresa. Es tracta de la reedició d'un col·lectiu format per persones de diferents trajectòries i sensibilitats però que coincidim en la necessitat de fer el referèndum d'autodeterminació de Catalunya com a molt tard, el proper mes de setembre (tampoc passaria res si fos el diumenge 1 d'octubre). Això i, també, aconseguir que el futur estat català esdevingui una república abocada al canvi social. En fi, com a primera mostra d'aquestes bones voluntats, a primers de maig vam acordar que aquest divendres 2 de juny, reuniríem tres primeres espases (Joan Tardà per ERC, Mireia Boya per la CUP i David Compañon per EUiA) a la Plana de l'Om, des d'on multilplicaríem el missatge. Les esquerres unides pel referèndum, el procés constituent i la República Catalana dels drets socials! Llàstima que entre els convidats hi vam tenir la pluja, una pluja fina però persistent que a la fi -passades un parell de cançons de Celeste Alías i Antonio el remendao- ens va fer migrar fins el local d'Òmnium, a Sobrerroca, i atapeir-nos entre les seves parets acollidores. En fi, la reunió va estar bé -aquestes litúrgies sempre tenen utilitat: retrobar-nos amb aquell i aquella altra, xerrar més o menys, o tot just projectar un lleuger somriure. Una barreja que esdevé propera magrat la infinitat de matisos que segur (segur, segur!) que ens distancien els altres dies de l'any o en els períodes electorals. No res, que les esquerres ens vam tornar a aplegar per accelerar el procés constituent de la futura República catalana, i per fer-ne una República dels drets socials. I d'entre les perles que vaig recollir en directe o a twitter en faig aquesta selecció. Després, una cervesa a la plaça Cerarols em va fer pensar en la necessitat d'aprendre a treballar amb "els altres". I que verament aquest és un temps ben esmerçat...

Joan Tardà:
"Ara cal acumular forces per a aquest big bang (per això) el punt de trobada de les esquerres del país és la unitat d'acció demanat la participació al referèndum" 
"Hi ha dues maneres de resoldre les qüestions nacionals: la democràtica i l'autoritària"

David Companyon: 
"Com es pot dir algú d'esquerres i estar en contra del referèndum?"
"No hi ha res que haguem aconseguit sense la mobilització social"
"Allò que farà vinculant el referèndum només serà la participació de la gent"

Mireia Boya: 
"No puc entendre que un partit que ha nascut de les assembles a les places no consideri vinculant el referèndum (...) Es sorprenent que algú que es consideri demòcrata no defensi el referèndum"
"Si a la fi és una declaració unilateral, serà la nostra manera de dir que no tenim cap mena de por" 
"El procés constituent l'haurem de discutir en espais com aquest".

A les acaballes de l'acte, en Joan Tarda encara va remarcar que la principal distància entre les esquerres del país, més que ideològica, tàctico o estratègica, és emocional, "Doncs a mi això m'obsessiona. Perquè no hi haurà hegemonia de les esquerres al procés sense unitat d'acció de les esquerres. Cal aconseguir, doncs, que el punt de trobada sigui la participació, amb llibertat de vot".  I ja entre el públic, davant per davant d'en Compañon, encara ho va acabar d'adobar, "és clar que nosaltres som els menxevics, oi, els socialdemòcrates, però ja ens entenem..." Doncs això, que ens puguem continuar entenent....

La foto, feta sota la pluja: només les primeres files s'estalviaven tossudes el paraigües. Celeste Alías amb Antoni el remendao van atacar "Te recuerdo Amada" de Víctor Jara i "Abril 74" de Lluís Llach, dedicada aquell vespre al malaguanyat Carles Capdevila. En acabat, més aigua i pelegrinatge per Sant Miquel i Sobrerroca fins el local de l'Òmnium...

dilluns, 29 de maig de 2017

Fer teatre a l'institut

Després del cap de setmana, celebro amb alguns alumnes l'èxit de divendres, al Teatre Conservatori. La representació de "Coses de criatures" van ser dues sessions formidables de migdia i vespre que van deixar bocabadats els assistents. Heus aquí el treball de l'Aula de teatre, els dilluns a la tarda: aconseguir cohesionar un grup amb canalla des de primer d'ESO a segon de batxillerat i proposar-se una estrena abans no acabi el curs. La direcció d'Alícia Puertas segur que és una part fonamental del resultat. Però també ho és la manera de treballar, tots els aprenentatges que se sobreposen amb la creativitat, la recerca de solucions o l'autonomia de cada noi o noia en aquest procés. El resultat va molt més enllà de la memorització d'uns diàlegs o uns moviments dalt de l'escenari! Han recreat els textos de "Criatures" (l'espectacle de les T de Teatre). I en complicitat amb d'altres departaments de l'institut hi han incorporat l'escenografia o la perruqueria i maquillatge. I en acabat hi ha hagut la recerca d'una furgoneta, la d'un vestit antic o tants i tants d'altres detalls.

Acostumats a repetir aquell patró de transmissió clàssic -sense la coordinació dels equips docents, sense gaire participació ni de la canalla ni dels pares, sempre amb pocs recursos a l'abast...- em meravellen aquests miracles a l'institut que, sense massa discursos, combinen els aspectes cognitius, emocionals, motrius i fins els ètics (escolteu els diàlegs!) en una perspectiva de desenvolupament integral. No se'ls pot demanar res més. Després penso en el Nadal al Catà, la Bigband, els Catacracks... un bon grapat d'exemples espaterrants que ho són del valor de l'educació, i que ens haurien de qüestionar la nostra quotidianitat. La manca d'estratègies al centre ens deixa clavats a la trinxera, confegint indicadors que ningú valora, incorporant una ficció de projectes que rarament esdevenen aprenentatges significatius, resistint els resultats d'una crisi econòmica, que ho és cultural i de valors... I així fins arribar l'estiu: que qui dia passa, curs empeny. Doncs jo estic segur que, sense haver d'ensorrar parets ni disfressar-nos de domadors, encara són possibles una altra mena d'instituts. D'exemples no ens en falten. I no sempre són teatre!

La foto és de l'Aula de teatre del Guillem Catà. Eren al pati, divendres passat, esperant baixar cap al Teatre Conservatori. I ja es veu que estaven molt emocionats! 

dimarts, 16 de maig de 2017

ERC Manresa, a les portes d'un nou cartipàs

Fa un mes que he tingut aquest blog gairebé mut: la crisi desfermada per les declaracions del diputat David Bonvehí al restaurant Vermell, gravades i més tard també difoses, van aclofar-me en el silenci des del 13 d'abril, quan es van fer públiques. Silenci i molta feina: un no parar. I bo, el cas és que darrera el contingut d'aquelles manifestacions, el fet posava a l'ull de l'huracà la primera tinent d'alcalde per ERC a Manresa, Mireia Estefanell, i el seu company de taula, el doctor Pere Culell. Quin menú aquell 31 de març! En acabat, d'uns primers whatsapps desenfadats fins als indicis últims de l'autoria, van precipitar la retirada de competències per part de l'alcalde Valentí Junyent el dimarts 18 d'abril. "Manca de confiança", va al·legar. A la pràctica: una crisi que posava en risc l'actual coalició municipal. I, a la fi, després de quinze dies d'estira i arronsa, ERC-Manresa avalava la continuïtat de la coalició. Encara més quan, trencant un llarg silenci, vingué el gest de Mireia Estefanell. Tot i no sentir-se la resposable del mullader ("jo no sabia d'on havien sortit les gravacions"), feia un pas al costat per tal de facilitar la recomposició del govern, on quedarà sense competències. Tot això, acompanyat d'una promesa: "amb el temps tot se sabrà".

M'hagués agradat més saber-ho tot ara, és clar. Distingir lleialtat d'obediència. Esbandir possibles ambigüitats. Però mentrestant, com a ERC-Manresa, ens calia sargir descosits si volíem continuar oferint a la ciutat el projecte pel qual vam establir un pacte de govern amb CDC. Era el moment de teixir una reproposta de cartipàs. I és clar que ens hagués agradat més arribar-hi d'una altra manera: la meitat del mandat gairebé imposava la reflexió i esmenes. Però sigui com sigui, em penso que aquest és el millor resultat possible, venint com venim d'una crisi de confiança dolorosa que fins va fer dubtar de la continuïtat del pacte. Ha costat dies d'apedaçar. I només el temps dirà si hem estat encertats en la voluntat de continuar treballant plegats.

En qualsevol cas, des d'ERC ens hi hem tornat a abocar, "amb més generositat que no pas tacticisme". És una frase que vaig bufar a Marc Aloy per a la roda de premsa i que en Xavier Domènech va recollir immediatament per a la seva tribuna a Regió7. Per tu anava, Xevi! Perquè no ha estat ni podia ser un negociació senzilla. I allò que hagués estat un frau hagués estat limitar-nos a substituir vacants en funció del pes polític. Amb el relleu afavorit per la pròpia Mireia, hem pogut anar més enllà, convençuts que això reforça la tasca de totes les parts. El resultat final no és un mosaic de regidories impermeables, sinó que supera aquell estadi inicial de "govern cremallera" que havia posat a prova la nostra capacitat d'entesa. Ara anem a destacar les capacitats de cadascun dels membres del nou govern. Tots corresponsables en tot i per tot, però des d'ERC ara liderant d'altres àrees: la de Territori i, com a novetat, la de Serveis a les Persones. O incorporant en Pol Huguet en les responsabilitats de Participació ciutadana i Entorn natural, per citar només alguns exemples.

Acabo. Ni ha estat senzilla la gestació ni ho serà el seu desenvolupament. Però no ens hi vam posar pas per fàcil: defensem un govern fort que encari aquesta segona part del mandat amb major resolució davant projectes estratègics o amb major sensibilitat encara a l'hora d'abordar els temes socials. Un govern fort i alhora exigent entre socis: la confiança s'ha de refer en ambdues direccions, i això només ho aconseguirem amb la praxi. I amb un major grau de compromís i transparència. No dubteu gens que els regidors d'ERC s'hi continuaran bregant a fons. Però tampoc dissimularem quan els nostres valors no coincideixin. Ras i curt: ens proposem continuar treballant des de la complicitat però també, quan hi siguin, des de la divergència.

Al capdavall, espero que l'assemblea d'ERC Manresa de demà dimecres reiteri el nostre compromís amb la ciutat. Amb les propostes de noves responsabilitats i sumant una major experiència acumulada. Amb esgarrinxades però sense retrets que ja no haguem discutit. Cal recordar que els mandats se succeeixen depressa? Doncs que sigui per avançar millor. Amb més empenta, i amb més unitat. Perquè Manresa la fem entre tots, no pas un partit, o aquell regidor o un alcalde. I en aquest projecte ningú és imprescindible, per molt que humanament dolgui. Des d'ara, doncs, hi voldrem posar encara més diàleg, més habilitat en la gestió i fins un punt més de generositat. Nosaltres, tots, pensem que n'hi hem abocat molta i volem creure que, comptat i debatut, segur que servirà d'alguna cosa si comptem encara amb la vostra complicitat.

La foto, del gener d'aquest any, il·lustra una matinal de dissabte. El funcionament en executiva setmanal, reunions obertes mensuals i assemblees d'amics i militants, té grans avantatges en allò que en diem la repolitització ciutadana: persones que decideixen en un marc de raons i coneixement. És més costerut que d'altres sistemes, però jo el prefereixo a qualsevol altre. I això que jo en sóc el president, ara mateix! 

divendres, 12 de maig de 2017

Qui no coneix Alícia Puertas?

El Pou de la gallina corresponent al mes de maig va sortir per Sant Jordi. Trenta anys fidels a la Diada, des del primer dia. Però enguany, amb un disseny nou que presenta la revista més llegible i atractiva. L'heu vista? Segur que us ha agradat! Des d'ara, tot just quan anireu per enllestir la publicació, ensopegareu amb el "Qui no coneix..." que confeccionem regularment i des de fa cinc anys amb la Maria Picassó. Un esclat de pura bellesa a cada il·lustració. Com aquesta de l'Alícia Puertas, rollo Lo que el viento se llevó. La coneixeu, oi? Els detalls vénen ara:

Alícia Puertas,
L’actriu que va jurar ser-ho

Per ser popular a Manresa només cal pujar als escenaris, i l'Alícia Puertas Espín (1974) hi va pujar de ben jove: la recordeu? Amb sis anys es va plantar a la Innocentada, en una mena de presagi: «I jo què?». No res, si a casa l'ambient era de treball i estudi -el pare fou un extremeny que va venir per treballar i acabà d'enginyer- l'Alícia concentrà el vessant artístic dels altres tres germans, sota la influència de la tieta Dolors (sí, sí, la Dolors Puertas, dels Carlins!) que a més de fer teatre ja tenia vídeo a casa. I l’Alícia, vinga encantar-se amb la Vivien Leigh de Lo que el viento se llevó, fins que va decidir que ella també seria actriu. I no hi van valer més raons. Va fer el batxillerat al Peguera mentre rodava pel Petit Espantall i l’Espantall mateix. I d'allà, cap a l'Institut del teatre, a Terrassa. De seguida fa companyia, les Mite-les. Van començar amb Dones d'Isabel Clara Simó fins a produir cinc espectacles en deu anys, i esdevenir una companyia 100% bagenca (Maria Alba Esquius i Tàtels Perez). Quin tip de fer bolos arreu del país! Tot això combinat amb docència a la primària -a la Flama, i a la Riu d’Or a Santpedor- i a la secundària -Lacetània i Catà- i fins els primers cursos de teatre als Carlins. I encara, des de fa un any, fa docència a Terrassa, un altre cop a l’Institut del Teatre. En fi, el cas és que de fa temps l’Alícia es plantà a la capital, decidida a arribar fins a Hollywood, però serena com per entrar a treballar amb en Jordi Casanovas, a Flyhard. La nova dramatúrgia contemporània! Ara mateix la trobareu fent Refraccions fins a finals de maig, amb Sergio Matamala. La vida, doncs, que va fent. I l’Alícia, incansable i somiadora, conserva pardals al cap, però sap tocar de peus a terra. I de tot se’n surt, sigui d’un anunci pel Calgon com de quatre capítols de La Riera. I potser sí que acabarà fent cinema! Al capdavall, aquí la tenim, feta una Scarlett O'Hara: ni es doblega ni passa gana. Un tros d'actriu, per fusta, talent i vocació!

diumenge, 23 d’abril de 2017

Qui no coneix Fina Farrés?

El Pou de la gallina del mes d'abril és un Pou de curta durada: quan arriba sant Jordi ja n'hi ha un de nou. Per això, abans no se'n perdi la memòria, recullo el "Qui no coneix..." que vam dedicar a Josefina Farrés i Arderiu. De fet, la Fina venia de recollir el premi Maria Casajuana, que és un guardó que cada any, des de 2002, premia una manresana que s'hagi significat per la lluita, l'esforç o la constància en la vida laboral i social del nostre país. En fi, que enguany el premi va anar a parar a la Fina Farrés, i em va semblar que el perfil donava per aquest "Qui no coneix...." i per molt més. I que seria bo que, aquests reconeixements, tinguessin la millor difusió possible, per allò que tenen de testimoni. El dibuix, tintinesc i preciós com cada més, és de la Maria Picassó. El text és aquest:

Fina Farrés
Només puc viure bé si l'altre viu bé 

Segur que la teniu vista! I no tant pels 33 anys que ha treballat rere un taulell de banca al carrer Guimerà sinó perquè aquesta dona és una veritable activista. Josefina Farrés i Arderiu –filla del 54- és mare de tres fills, i àvia d'un parell de néts, que el passat 8 de març va rebre el premi Maria Casajuana. Un reconeixement a la seva trajectòria que començà de ben jove al barri de la Sagrada Família, a l’Agrupament Escolta Antoni Gaudí, on hi va fer de cap -i de cap d'agrupament, i de cap de demarcació i fins de formadora de caps, que ja es veia que no s’hi posava per poc. La recordeu, amb aquella veu un punt trencada? Que no us confongui el trémolo: la Fina ja era una dona d’empenta, i una dona de fe -d'una fe que es vol transformadora. I és que la Fina participava també al Moviment d’Estudiants Universitaris Cristians (MUEC) i als cursets d’Ultreia, i va sentir parlar de Pere Casaldàliga, a qui aniria a conèixer personalment quan va venir a Roma. D’aquella llavor en va néixer l’Associació d’amics d’en Pere Casaldàliga. Ha estat fins a sis vegades al Brasil, captivada per la pràctica del bisbe de Sâo Félix, a l’Araguaia! "És un altre tipus d'església, al costat del poble". Amb aquest bagatge, quan el 1994 esclatà el conflicte a l’Africa dels Grans Llacs, es va mobilitzar amb altres manresans. Així va néixer l’associació Inshuti, amb l’objectiu de denunciar aquell daltabaix, que el 1997 s’emportaria Flors Sirera. I la denúncia no és només de les guerres o la pobresa, sinó de les seves causes: la cursa armamentista, l’explotació dels recursos miners, les multinacionals i el preu del coltan... I coneix la vulneració dels drets humans a Ruanda o a Tanzània, on visita els camps de refugiats. Allà, com aquí, la causa dels conflictes són les desigualtats, i potser no n’hi ha prou amb grans acaptes o maratons de solidaritat. Per això la Fina també fa classes d’alfabetització a dones, a Càritas, i participa al Consell Municipal de Solidaritat i d’interculturalitat, i amb Justícia i Pau, al CP Lledoners. I es manté convençuda que tots tenim coses per aportar.

divendres, 7 d’abril de 2017

14 d'abril: una pasqua molt republicana

No tinc memòria de cap altre divendres de Pasqua coincidint amb el 14 d'abril. De manera que, n'estic segur, enguany les Caramelles tindran un altre regust. De més primavera, de més llibertat. Pels que vam créixer a l'ombra de l'Evangeli postconciliar sabem què vol dir deixar enrera la Qaresma i, ara sí, assumir la llibertat. I doncs si diu que Déu ens va fer lliures, no ens ho deixarà ser l'article 155 de l'espanyolíssima constitució? Quaresma i Pasqua i, en acabat, laica commemoració d'aquell 14 d'abril de 1931. A Manresa serà el dimecres 19, amb programa doble, que no ens hi posem per poc: a dos quarts de vuit del vespre, i a la sala d'actes de la FUB2, ens acompanyarà la consellera Dolors Bassa, de Treball, Afers Socials i Famílies, per parlar de República Catalana: La gran oportunitat per al canvi social. En acabar, aquell mateix vespre farem el Sopar de la República d'ERC Bages, a l'Oller del Mas, amb Joan Tardà com a convidat especial. Cal deixar escrit que estem absolutament mobilitzats? I que ens cal ser més colla, i que ens cal un altre esforç -i fins aquella punta de confiança que distingeix els equips dels grups i grupets. Abril de 2017: ens en recordarem, i la farem grossa, com ho ha de ser aquesta primavera. Mirant sempre més enllà del dit: a l'ombra de la lluna. Que per això és Pasqua, és clar! I que per això lluitem.


Reunió ampliada de l'executiva d'ERC Manresa. Aquí les misses es fan cada dimecres, de 7 a 9. Si algú es vol afegir al sopar del dimecres 19 d'abril, això sí, ha de portar 20 eur. i apuntar-se al 93 872 63 52!

dilluns, 20 de març de 2017

Paternalisme, de Josep Ramoneda

De l'Ara d'ahir diumenge en retallo l'entrevista a Oriol Junqueras ("Ho tenim tot a punt per tramitar el referèndum") i, també, l'informe sobre ICL al Bages ("La incerta glòria d'Iberpotash..."). Però, per a la canalla de cada dia, en conservo el bitllet de la segona pàgina, d'en Josep Ramoneda, a la seva columna de Raons: "Paternalisme". Es tracta d'una resposta a Bel Olid que li havia demanat, dies abans, què diria als joves que vulguin canviar el món. Canviar el món! Contextualitzem la qüestió: som a l'acte del 20è aniversari de la Fundació Irla, i en Ramoneda respon com la persona gran que és, amb l'advertiment que la resposta "té tots els riscos de caure en el paternalisme". Deu ser, doncs, que jo també m'he fet gran. Però que m'hi he fet amb la decidida voluntat de canviar, almenys, algunes coses. I encara més, de transmetre aquest valor de canvi als nois i noies que dia a dia compartim les aules de l'institut. Per això, hi torno, el text d'en Ramoneda m'ha semblat més que pertinent, i útil de tractar a classe. La resposta és aquesta, exposada en nou punts i una cloenda final, "va per als joves, va per a tots". Va també per als futurs animadors sòcioculturals, doncs. Va per tot aquell qui vulgui ser motor de canvis:

-Que no es desanimin a la primera ocasió, perquè hauran de torejar moltes frustracions per poder avançar ni que sigui una miqueta. 

-Que no perdin el món de vista, cosa fàcil quan encara et penses que quasi tot es pot aconseguir, és a dir, que no oblidin el principi de realitat, que és el terreny de joc. 

-Que mirin la gent als ulls, és a dir, que no es perdin en la bombolla dels exquisits que es creuen capaços d’arrossegar la ciutadania sense ni tan sols conèixer les seves preocupacions, els seus desitjos, les seves intencions. 

-Que evitin la temptació del “pocs però bons”: al món som molts i pecadors, i només avança qui té capacitat d’inclusió. 

-Que no perdin mai la curiositat, que és el motor del coneixement i de l’acció: sense curiositat només hi ha monotonia, obediència cega, repetició. 

-Que no descuidin el sentit crític, no hi ha pitjor enemic que l’autocomplaença, donar les veritats com a adquirides i no posar en dubte les idees rebudes. 

-Que no es deixin cegar per la idea que tot és possible, perquè és la millor garantia d’estavellar-se en les rugositats del món real. 

-Que no se sentin culpables de “ser humans i només humans”, com deia Joan Fuster. 

-I que no oblidin que qualsevol projecte d’emancipació no ho serà mai de veritat si no té present l’ideal il·lustrat com el va definir Kant: que cadascú sigui capaç pensar i decidir per si mateix.

A la cloenda, un desig: "que quan arribin a la meva edat no els passi com a mi amb la meva generació. Quan era jove n’hi havia molts que em desbordaven per l’esquerra i ara la majoria d’ells em desborden per la dreta i fins i tot per l’extrema dreta. Són legió els que s’han cregut “la maldat líquida” (l’expressió és de Leonidas Donskis), que diu que no hi ha alternativa al desordre existent, que tot projecte polític de canvi és una quimera, que el món va com va. Va per als joves, va per a tots."

La foto, d'una classe amb els nois i noies de 1r i 2n d'ASCT, fa pocs dies, escoltant les experiències d'ex-alumnes

dimarts, 14 de març de 2017

Qui no coneix Llorenç Planes?

El Pou de la gallina d'aquest mes de març hi faig en Llorenç Planes. El coneix tothom! Si no l'he fet abans es per aquell mena d'escrúpol que ve de treballar plegats, a l'Institut Guillem Catà. Però és que el Llorenç és tot un personatge! Una mena d'home multitasca, com els millors ginys de la modernitat. Amb aquella barreja d'empatia i aplom que captiva a propis i estranys. I tan content com l'ha retratat Maria Picassó! L'home que treballa i que juga: mestre de futurs animadors, cada dia es guanya el públic.


Llorenç Planes

L’animador de cada dia


Ara direu, «vols dir que és de Manresa, aquest?». I és veritat: en Llorenç Planes no és ben bé de Manresa, però a Manresa tothom el coneix! És de Navarcles, doncs? de Bagà? de Calders? Per ser exactes va néixer a Balsareny, cinquè dels sis germans Planes i Casals: Jordi, Josefina, Conxita, Montserrat, Llorenç i Miquel. Però és una mica de tot arreu. Això sí, les arrels són baganeses i ara, a Bagà, el Llorenç s’hi ha fet un cau, i encara en té un altre a Navarcles, que és d’on és la seva companya. I entre un lloc i altre ens n’ha quedat un cul de mal seient: tot l’interessa i mai té un «no» per a ningú. I vinga anar amunt i avall, recorrent el Bages i el Berguedà, que a vegades ni ell sap on dormirà de fosc! 

De jove volia ser teatrero –prou hi té traça i és ben plantat. Però a la fi va tirar per mestre i va baixar a Manresa a fer primer de magisteri. Diplomat, s’estrenà a la Zona Escolar Rural de Monistrol de Calders, i més tard fou director de l’escola de Calders. I encara amb itineràncies per Castellcir, Sant Quirze o l’Estany... Va impulsar el secretariat de l’escola rural i també va ser formador per l’ICE recorrent les ZER del país. I enmig de tot això, fou dels primers alumnes de la UOC i es llicencià en psicopedagogia, fins a tornar un altre cop a Manresa, a l’Institut Guillem Catà, de professor d’animació sòciocultural.

Des del seu pas per l’escoltisme a Balsareny, està convençut de les virtuts de l’associacionisme. En excedència del Galliner, els últims anys també ha estat a l’Esclat Gospel Singers. I ara mateix és a la junta d’Òmnium Bages, compromès amb el procés nacional. Ha estudiat música i ha voltat la seca i la meca, i encara troba estones per perfeccionar el seu francès! Incansable, si un matí puja un cim, després el baixa per venir-vos a presentar una xerrada o un espectacle o allò què més convingui. Xarmant i esquerranós, l’heu sentit mai cantar ell i guitarra? No se li pot demanar més: el Llorenç estima la gent i estima el país. I per allà on passa deixa petja!

dijous, 2 de març de 2017

A Soverato, d'Erasmus+

Ho diré només començar: sóc al sud d'Itàlia, a Soverato (Calàbria), i hi sóc com a professor acompanyant d'un petit grup d'alumnes acollits al programa Erasmus+. Es tracta d'un programa de la Unió Europea que engloba iniciatives en educació, formació i joventut, i que fonamentalment persegueix "...millorar el nivell de competències bàsiques i habilitats de les persones joves, amb especial atenció als i les joves amb menys oportunitats". Això serien els preliminars, allò que diu la tapa. Però des de l'Institut Guillem Catà, de Manresa, aquests darrers anys hi hem participat amb entusiasme i han sovintejat les mobilitats internacionals cap a Turquia, Polònia, Romania o Lituània, per posar alguns exemples. En el cas que ara ens ocupa l'anglès és l'idioma vehicular però, a la pràctica, aquest destí fa de l'italià la llengua més habitual entre els professors que ens acullen. I, doncs, és per aquí que em vaig deixar temptar pel meu company Adel, i ara ja fa un grapat d'hores que recupero el meu italià rovellat mentre endrapo pizza o penne a la rabiatta...

D'una banda, està clar que aquests Erasmus+ de secundària belluguen molta canalla amunt i avall, i això belluga també un bon pessic de diners públics, ni que vinguin de la UE. Queden, és clar, dubtes sobre si aquests intercanvis acosengueixen "...promoure la participació democràtica a Europa, la ciutadania activa, el diàleg intercultural, la solidaritat o la inclusió social". I els dubtes persisteixen, però puc manifestar almenys que aquest Erasmus+ on ens hem sumat potencia decididament la dimensió internacional dels nostres joves: amb anglès, o en italià, o comsevulla que sigui, l'atenció en famílies garanteix l'intercanvi i un feix d'experiències viscudes en grups classe -"teatre social"- que acostumen a deixar un pòsit ni que quedi en format facebook. I encara més, en alumnes que moltes vegades s'estrenaven dalt d'un avió o en una estada a l'estranger.

Però allò que convenç és, precisament, l'aprenentatge no formal que acompanya la nostra experiència:  "Make a change and listen to their voices". Com vam fer a Manresa, hem assistit a una altra obra de teatre -aquí un musical, escoltant The Wall, de Pink Floid- reflexionant sobre les classes de l'institut, el paper dels pares i dels professors, i l'enuig d'un futur amb pocs al·licients. L'esforç del "Laboratorio teatrale" de l'Istituto Giovanni Malafarina, de Soverato, s'explica més que pels Erasmus+, pel nucli de professors que s'hi senten compromesos -la Savina, però també l'Enzo, el Lucio i la Maria Elena, i tants d'altres. Posan-t'hi hores cada setmana, cada curs, cada estiu des de fa més de dotze anys. Un institut que ahir vam visitar distesament, amb una acolida calorosíssima, entrant a les aules, parlant del sistema educatiu amb alguns companys i descobrint -oh, meravella!- amb quina naturalitat els alumnes de tercer continuaven aquell primer vers de Dante ("Nel mezzo del cammin di nostra vita...") de memòria i amb una absoluta complicitat!

Acabo recordant la jornada d'avui dimecres, particularment densa. Amb temps per a l'aprenentatge -el programa etwinning és l'estímul per intercanviar, copiar i millorar propostes entre centres. A l'altre extrem del dia hi podeu afegir més d'una hora de discursos institucionals -local, provincial, regional i nacional- d'una farragositat extraordinària, amb excepció del síndaco, que és qui hi posava el teatre comunal i ha valorat aquests aprenentatges no formals. A la fi, el representant de la Càmara de comerç, encara ens ha suggerit aprendre xinès de manera immediata. I un electe provincial ens ha recordat les inversions antisísmiques per enguany, a més de trenta centres calabresos de secundària! Això sí, tot expressat en un italià rigorós, sense ni trenta segons per a una traducció esquemàtica a l'inglese! Resum: el turc del meu costat ha fet una bona capcinada, i em temo que les lituanes de darrera gairebé el mateix.... La resta: cent cinquanta nanos educats, però tots a punt de calar foc a l'establia. En acabat, dopo del pomeriggio, hem fet un tomb, i davant d'un cafè uns quants hem coincidit de com a la fi, més enllà de la burocràcia europea, ens salvarà l'esforç i la vocació. I aquesta canalla magnífica que molts matins dubten de llevar-se però que finalment es lleven, trien samarreta i es presenten a classe amb un bocinet de curiositat. A Manresa o a Soverato. Amb Erasmus+ o sense, val la pena de veure-ho amb uns altres ulls. Amb unes altres orelles. Bravíssimo.

Demà enllestirem amb una visita cultural a Reggio Calabria, però la foto d'ahir, a la recreazione, ja fa rumiar una estona llarga sobre els centres públics com ara l'Instituto tecnico tenologico Giovanni Malafarina, a Soverato.

diumenge, 26 de febrer de 2017

20 anys de la Fira de l'Aixada


Dijous passat, la Gemma Camps de Regió7 em va demanar si els podia escriure un text dels 20 anys de l'Aixada, fent memòria de quan feia de regidor de Cultura a Manresa. Vaig dir que sí, és clar, i en el temps de tornar als records vertiginosos de 1998, se'm va fer present una persona tan entranyable com singular: en Pere Garcia. Pere Garcia ara acaba de rebre a títol pòstum el Premi Sèquia, en la seva primera edició, i me'n vaig alegrar. És, segur, un d'aquells personatges que la ciutat trobarà a faltar. Per entusiasta i decidit, ni que fos per embolicar una mica la troca i desvetllar el seu entorn. La foto la recupero de 2002, de les de l'Ajuntament. Anàvem per la cinquena edició i amb el Pere la vam presentar vora el Carme. En fi, el text de Regió7 es va publicar ahir dissabte i, originalment, era aquest:

A Manresa ja teníem el guió

Probablement avui ningú entendria, a Manresa, celebrar les festes de la Misteriosa Llum sense la Fira de l’Aixada. I és que l’Aixada ha estat una novetat que, d’ençà la primera edició el febrer de 1998, ha obtingut un èxit rere l’altre. 

Ara, al cap del temps, potser val la pena aturar-se i comprovar que aquella fórmula va néixer per superar una proposta que aleshores era moda arreu del país: les fires medievals. Encara en queden unes quantes. Però a Manresa teníem no només un bon escenari –un escenari si més no, amb possibilitats- sinó una història immillorable. Per dir-ho en termes cinematogràfics: ja teníem el guió. I el guió és d’una contemporaneïtat indiscutible –els valors de l’esforç, la tossuderia i fins de la desobediència, sí: enfrontar-se al bisbat al segle XIII, a risc de morir en pecat mortal, és d’una valentia inaudita. 

Però i la realització? Ja ha estat dit que aquells anys havien de ser els anys de la imaginació –desenganyem-nos, els pressupostos municipals del 95, 96 i 97 tampoc permetien grans alegries. Però la complicitat es va produir entre una entitat novíssima –l’Associació de la Misteriosa Llum, de 1996- i la creença que la cultura, la participació i fins el turisme podien tenir recorregut a la ciutat. Ho dic sense vergonya perquè –és així- aquesta tampoc va ser una idea del govern o del regidor, sinó del trio la-la-la (passeu-me la broma) que formaven el Florenci Serra, Gonçal Mazcuñán i Pere Garcia. Aquests impulsors van tornar de Vic entusiasmats amb la idea medieval, i el projecte apressat de dur-lo en versió manresana per dinamitzar una festa que semblava pansir-se sense remissió. I va anar bé des de primer dia! Amb esforç econòmic –a l’alcalde Jordi Valls sempre hi vam trobar receptivitat- i un suport tècnic de la unitat de Cultura que també va saber veure les possibilitats de l’esdeveniment –l’Assumpta Bermúdez em penso que hi va posar intel·ligència a tot plegat per tal d’entomar la producció completa el segon any, sense empreses intermediàries.

En fi, entre la idea i la realització, vam cremar pocs mesos i en va sortir un producte que any rere any millora. Que ha sumat propostes associatives –participació i creativitat- i que atreu cada cop més i millors parades –hi ha moviment econòmic: és una fira! I al capdavall, que em fa enyorar un home com en Pere Garcia, inquiet i creatiu, cul de mal seient, més viu que una mostela. Tu sí que sabies els gats on jauen, Pere! I ens vam entendre allà on d’altres s’haguessin entrebancat. I creure que, si ho vam saber fer de debò al segle XIII, ben bé que ho podíem fer al segle XX. Perquè com a ciutat –i com a discurs- hi tornàvem a guanyar. 

Llarga vida a l’Aixada, i tot el suport als actuals promotors. La Fira és una veritable festa, i una festa en el millor sentit; transformant espais, temps i persones. Educació i cultura popular: formidable.

Més Festa de la Llum? Aquí: l'elogi de la desobediència

dijous, 23 de febrer de 2017

Dificultats i reptes d'un any d'ERC al govern de Manresa


Per allò de commemorar tots els aniversaris, també vaig preparar ara fa uns dies un balanç del primer any del pacte de govern entre CDC i ERC a l'Ajuntament de Manresa. Segur que té molt de text de circumstàncies. Però, fruit del debat d'una matinal aquest mes de gener, sí que vol recollir problemes i compromisos de futur... El text que va sortir és aquest:

Dificultats i reptes d'ERC al govern de Manresa

Va ser el dia 1 de febrer que es va complir un any de la participació d'ERC al govern de la ciutat. Veníem de sis mesos d'un pacte de governabilitat que havien permès intercanviar criteris i superar molts anys de reticiències mútues entre CiU i ERC. En acabat vingué allò del govern cremallera i, UDC al marge, la voluntat de coordinar l'acció municipal ara ja entre CDC i ERC. Cal dir que no ha estat un any senzill? Doncs no, no ho ha estat de senzill ni es preveu que en el futur ho sigui. Però no era pas per fàcil, que ens hi vam posar. Al capdavall, el moment històric que Catalunya viu feia pensable una coalició singular a Manresa per a un temps singular. Un govern fort que encarés amb major resolució alguns projectes estratègics encallats o que guanyés sensibilitat a l'hora d'abordar els temes socials.

En una sessió matinal de dissabte, aquest mes de gener, el conjunt de grup municipal i executiva d'ERC valoràvem que es van prioritzant les polítiques socials, que en aquest temps s'ha vist reforçada la projecció de la ciutat o bé que s'han resolt projectes històricament aturats, com ara la plaça de la Bonavista, la reurbanització de l’entorn del Museu Comarcal o la ubicació de la seu central de la Generalitat a Manresa als Antics Jutjats, al costat de la Seu. Que s'ha recuperat la regidoria de la Dona o s'avança decididament en el pla d'habitatge... Tot això i moltes més coses les vam valorar fruit d'aquest nou treball compartit, que multiplica l'energia i les complicitats. Que fan del conjunt municipal un equip més fort. No cal dir que els nostres regidors s'hi han bregat a fons: amb dedicació i voluntat d'aprenentatge. Fins i tot amb ensopegades. I conscients que encara no n'hi ha prou. Valorem, doncs, aquest primer any com a positiu.

Tot just s'acosta la meitat del mandat. I a punt de rebaixar el deute municipal per sota el 75%, cal pensar en un escenari força més afalagador. És aleshores quan cal que es noti més aquest gir social i el compromís adoptat. O l'esforç a l'entorn del barri antic. O de la capitalitat cultural i el turisme, o de l'impuls a la participació ciutadana, per citar alguns exemples. Això i, també, l'esforç a superar les arestes que tota coalició desperta: set regidors d'ERC i vuit de CDC provenen de dues tradicions i cultures polítiques diferents, amb valors que no sempre coincideixen. I això no es pot obviar ni seria bo que es provés de dissimular.

Al capdavall, des d'ERC reiterem el nostre compromís amb els nostres socis municipals. Convençuts que els conflictes interns que discretament afrontem tenen la virtut de reforçar el projecte de ciutat que hem consensuat. I alhora, també sabedors que l'experiència amb què encetem aquest segon any compartit ens farà ser més exigents. Perquè la ciutat la fem entre tots, no pas un partit, o un alcalde, o els seus càrrecs de confiança. Un treball obert a la ciutat, que necessita encara més diàleg i complicitats. Més habilitats en la gestió. I fins un punt més de generositat. Nosaltres, ara com fa un any, hi estem a punt.

Ramon Fontdevila i Subirana
President d'ERC Manresa

diumenge, 12 de febrer de 2017

Sis anys al Guillem Catà

La setmana passada va fer sis anys que sóc a l'Institut Guillem Catà, a Manresa. Faig els comptes mentre arreplego quatre camises i un pijama per anar-nos-en a Grenoble amb els de 2n d'Animació Sòciocultural (i Turisme!).  Ha passat un altre any i ara, gairebé que m'oblido de l'aniversari. Que deu voler dir que ja hi estic fet. "Profe" de secundària. I encara amb ganes de complicar-nos la vida: demà amb el Llorenç arrepleguem disset nanos i ens n'anem amb un parell de furgonetes a fer quilòmetres nord enllà per (tornar) a visitar equipaments culturals. Veure món: Grenoble! La Bobine, La Bifurk. La biblioteca i el Teatre regional. El Museu de la Resistència. La Maison des jeux... Em sembla, doncs, una coincidència magnífica aquest sisè aniversari. I, tot i que tornarem baldats (rollo casa colònies, sac de dormir i menjar comunitari), sé que aquesta nit se'm farà curta. Grenoble és el viatge, i el viatge són aquelles relacions que un dia citava en Carles Capdevila. "L’essència de l’educació no són ni els mestres ni els alumnes: són les relacions!". I encara en Jaume Cela, que ho reblava: "el verb que conjuga l’educador és ser-hi. Que és molt més que ser: és ser en un lloc i en un moment. I al costat d’algú, esclar. Ser en un context, ser en companyia, ser plegats". Sis anys a l'institut. I demà cap a Grenoble! A qui n'he de donar les gràcies?

La foto és de l'any passat, també a Grenoble, a la Bifurk. 

dissabte, 11 de febrer de 2017

Qui no coneix Ramon Reig?

El Pou de la gallina d'aquest febrer hi publiquem, amb un altre dibuix formidable de Maria Picassó, el retrat d'en Ramon Reig. Molt més que un botiguer: un home que s'ha proposat tenir el millor servei de copiar claus perquè, de claus, hi entén un munt. Amb aquest talent, s'hagués pogut decidir a fer de lladre i espanyar caixes fortes, però si tothom el recorda és precisament pel contrari: perquè bon punt trepitgeu la seva botiga es fa seu el vostre problema i rumia fins a trobar-hi solució. I molt serà que no la trobi! Ramon Reig i Tomàs. Punt Clau. Un fill de les Escodines, digne epígon dels seus pares.

Ramon Reig
Tots els panys porten forat

Si ara butxaquegeu les claus, segur que us vindrà a la memòria: es diu Ramon Reig i Tomàs, i és tan fill de les Escodines que no se n’ha mogut en tota la vida –pam amunt, pam avall: des del niu a Santa Clara, l’escola al vell Sant Ignasi o parant botiga, ara a Sant Bartomeu, ara a Sant Maurici, amb un magnífic establiment de claus. Resseguiu-ne les parets! Des de les de ferro per a propietaris de centenàries masies rurals, fins a les codificades per als cotxes més moderns. Més de dues mil referències en formació, al costat de panys, bombins, cadenats, comandaments i caixetes de cabals. Tot hi és, ben endreçat, tal com ho va aprendre dels pares –l’Encarna i l’Andreu- quan van obrir una adrogueria, i després perfumeria i ell, d’aprenent, hi mesurava la colònia per unces. Ordre, esforç i serenitat. La mateixa consigna que se n’emportà amb la llicenciatura d’Història a la Universitat de Barcelona, compaginant els estudis matinals amb l’adrogueria de tarda. Després vingué de fer el soldat i, a la fi, va prendre una decisió: ell seria un botiguer especialitzat a fer claus! “Perquè a cada clau que despatxo hi ha el valor afegit de la feina que no tenen els altres productes”. Inquiet com és, el Ramon també ha obtingut graduats en teologia i fins de medicina tradicional xinesa. Però sobretot, des que va instal·lar-se fa quinze anys al capdavall de la Divina Pastora, ell defensa un taulell que als manresans ens fa capitalejar: no hi ha major assortiment a la Catalunya central ni tampoc nord enllà, superats els Pirineus! Vegeu com molta gent hi entra amb cara de problema i el Ramon els escolta, els proposa una solució i avança un preu. Després es posa les ulleres protectores, s’aboca a la màquina i, cellajunt, s’abstreu fins obtenir la còpia perfecta. I mentre la mola perd velocitat, us la raspalla sense pressa i us la lliura amb l’orgull de la feina ben feta, tot sentenciant: “Alguna cosa més?”. I així un dia i l’altre. Perquè mentre hi hagi tants panys, podeu creure que caldran claus.

dilluns, 16 de gener de 2017

Qui no coneix Joan Orriols?

A El Pou de la gallina d'aquest mes de gener -dedicat al problema de l'habitatge- hi publiquem, amb un dibuix genial de Maria Picassó, el retrat d'en Joan Orriols. Com tots els Orriols que pugueu conèixer, en Joan prové del Llobregat amunt, fins aquelles terres altes que són les de Castellar de N'Hug. L'avi, però, ja va venir a parar botiga a Manresa i el pare va créixer rere el taulell -però es veu que també se la campava perquè va anar a fer sort a Badalona i, emmullerat, va facturar quatre Orriolets més. De tots aquests, en Joan ha estat el més popular. I responent a la flaca dels seus pares, ha fet de la Cultura i l'associacionisme la seva manera de ser a Manresa, que és la seva manera de ser al món. I a fe que no sempre li ha estat fàcil! Però en Joan és dels que no es doblega...

Joan Orriols
L’home que vetlla les festes
Joan Orriols i Padrós, no el coneixeu? Però si ha estat a tot arreu! I això que d’entrada ell ho tenia més difícil: el Joan (1957) és un d’aquells nens de la pólio, que van pagar un preu suplementari al franquisme, obcecat a resoldre l’epidèmia sense vacunes. En fi, que el Joan –el segon de cal Orriols, darrera el Jaume i abans de la Maria del Mar i la Cristina- es va fer gran amb dificultats serioses per caminar, però sense deixar mai de ser inquiet. Nedador per prescripció mèdica, ja em teniu el petit Joan cada matinada a la piscina municipal... i això fins a l’adolescència, adquirida aquella imponent caixa toràcica i uns braços que, mitjançant dues crosses, l’han dut arreu del món. De manera que resolgué els estudis (a l’Institut Catòlic, Badia Solé, Lluís de Peguera...) i fins atengué el taulell del negoci familiar -aquells cèlebres géneros de punto Orriols al carrer Guimerà. En acabat, després de llicenciar-se en Història a la UB, entrà de professor a la Joviat i hi va passar divuit anys (fent història... i català, i economia i tot allò que fes falta!) Però al cap i a la fi, l’oportunitat d’incorporar-se al gabinet municipal de comunicació li permeté fer un nou salt fins ara mateix, es pot dir. Pare de família, avui el Joan ronda la seixantena i ja no té obligacions laborals però, precisament per això, encara gaudeix més fent el què ha fet tota la vida: complicar-se-la en mil i una iniciatives. Que per això ha demostrat tenir sempre una flaca associativa: al Clam, a Rialles, Joventuts Musicals i fins i tot aquí a El Pou. O ara mateix, al Galliner. I, des del tombant de segle, compromès a l’Associació Manresa de festa: una eina de participació ciutadana que va de bracet amb l’Ajuntament –ço és, de bracet amb l’Assumpta Bermúdez- i preparen cada febrer l’Aixada i, a l’agost, la Festa Major. No el teniu vist dalt d’aquest giny elèctric? Al castell de focs o a sant Domènec, poc sorollós però constant, aquest scooter i el Joan són un centaure des del matí a les més altes hores de la nit. El recordeu, bo i assegut, vetllant els actes o recollint idees? I és que en Joan és incansable: si en farà encara, de coses i quilòmetres!

diumenge, 8 de gener de 2017

Nadal al Catà, desenvolupament global

Demà al matí reprenem el curs a l'Institut: les classes es barrejaran amb els comentaris de les festes però, també, d'aquell Nadal al Catà amb què vam acomiadar el trimestre. Farem les reflexions que vénen al cas, i sense voler, ja estarem pensant en la setena edició. Un espectacle, segur: només cal veure les fotos que ja corren pel Facebook. Però, més enllà del xou i els aplaudiments, més enllà de la festassa final a l'escenari, hi ha tot el treball per arribar-hi. I és aquí on podem avaluar el progrés de cadascun dels nois i noies que hi van participar. Molt més profitós que unes hores de reforç, molt més motivador que una tarda de repàs, molt més profund que una sessió de tutoria. En un breu article de M. Jesús Comellas sobre l'informe Pisa, vaig retallar de l'Ara Criatures (24-XII-2016) aquest darrer paràgraf que em va retornar a les sessions d'assaig del Nadal al Catà, als grups de Big band i a la diversitat absoluta de l'Institut Guillem Catà.

"I una reflexió més. Es continua veient que l'origen social de la canalla és un factor de desigualtat. Per què no treballem per acabar amb aquesta injustícia? És cert que en molts llocs hi ha una gran implicació de la comunitat per revertir la tendència, però la pregunta es planteja de forma semblant: cal que tothom es posi a millorar aquests resultats? ¿O cal un canvi, de comú acord amb l'escola, perquè es canviï la manera d'aprendre? Per què no es focalitzen les ajudes externes en aquells aspectes que afavoreixen el desenvolupament global de totes les criatures: teatre, música, esport no competitiu i les relacions en un marc més ampli que l'escolar? Pensem-hi."