20 anys de la Fira de l'Aixada

Dijous passat, la Gemma Camps de Regió7 em va demanar si els podia escriure un text dels 20 anys de l'Aixada, fent memòria de quan feia de regidor de Cultura a Manresa. Vaig dir que sí, és clar, i en el temps de tornar als records vertiginosos de 1998, se'm va fer present una persona tan entranyable com singular: en Pere Garcia. Pere Garcia ara acaba de rebre a títol pòstum el Premi Sèquia, en la seva primera edició, i me'n vaig alegrar. És, segur, un d'aquells personatges que la ciutat trobarà a faltar. Per entusiasta i decidit, ni que fos per embolicar una mica la troca i desvetllar el seu entorn. La foto la recupero de 2002, de les de l'Ajuntament. Anàvem per la cinquena edició i amb el Pere la vam presentar vora el Carme. En fi, el text de Regió7 es va publicar ahir dissabte i, originalment, era aquest:

A Manresa ja teníem el guió

Probablement avui ningú entendria, a Manresa, celebrar les festes de la Misteriosa Llum sense la Fira de l’Aixada. I és que l’Aixada ha estat una novetat que, d’ençà la primera edició el febrer de 1998, ha obtingut un èxit rere l’altre. 

Ara, al cap del temps, potser val la pena aturar-se i comprovar que aquella fórmula va néixer per superar una proposta que aleshores era moda arreu del país: les fires medievals. Encara en queden unes quantes. Però a Manresa teníem no només un bon escenari –un escenari si més no, amb possibilitats- sinó una història immillorable. Per dir-ho en termes cinematogràfics: ja teníem el guió. I el guió és d’una contemporaneïtat indiscutible –els valors de l’esforç, la tossuderia i fins de la desobediència, sí: enfrontar-se al bisbat al segle XIII, a risc de morir en pecat mortal, és d’una valentia inaudita. 

Però i la realització? Ja ha estat dit que aquells anys havien de ser els anys de la imaginació –desenganyem-nos, els pressupostos municipals del 95, 96 i 97 tampoc permetien grans alegries. Però la complicitat es va produir entre una entitat novíssima –l’Associació de la Misteriosa Llum, de 1996- i la creença que la cultura, la participació i fins el turisme podien tenir recorregut a la ciutat. Ho dic sense vergonya perquè –és així- aquesta tampoc va ser una idea del govern o del regidor, sinó del trio la-la-la (passeu-me la broma) que formaven el Florenci Serra, Gonçal Mazcuñán i Pere Garcia. Aquests impulsors van tornar de Vic entusiasmats amb la idea medieval, i el projecte apressat de dur-lo en versió manresana per dinamitzar una festa que semblava pansir-se sense remissió. I va anar bé des de primer dia! Amb esforç econòmic –a l’alcalde Jordi Valls sempre hi vam trobar receptivitat- i un suport tècnic de la unitat de Cultura que també va saber veure les possibilitats de l’esdeveniment –l’Assumpta Bermúdez em penso que hi va posar intel·ligència a tot plegat per tal d’entomar la producció completa el segon any, sense empreses intermediàries.

En fi, entre la idea i la realització, vam cremar pocs mesos i en va sortir un producte que any rere any millora. Que ha sumat propostes associatives –participació i creativitat- i que atreu cada cop més i millors parades –hi ha moviment econòmic: és una fira! I al capdavall, que em fa enyorar un home com en Pere Garcia, inquiet i creatiu, cul de mal seient, més viu que una mostela. Tu sí que sabies els gats on jauen, Pere! I ens vam entendre allà on d’altres s’haguessin entrebancat. I creure que, si ho vam saber fer de debò al segle XIII, ben bé que ho podíem fer al segle XX. Perquè com a ciutat –i com a discurs- hi tornàvem a guanyar. 

Llarga vida a l’Aixada, i tot el suport als actuals promotors. La Fira és una veritable festa, i una festa en el millor sentit; transformant espais, temps i persones. Educació i cultura popular: formidable.

Més Festa de la Llum? Aquí: l'elogi de la desobediència