dissabte, 12 d’agost de 2017

Argelagues

Acabo de llegir Argelagues el mateix dia que em trobo l'autora a les pàgines d'estiu de l'Ara. Gemma Ruiz (Sabadell 1975) es veu que sempre ha estiuejat a Menorca però, a l'entrevista, també té un moment per als seus estius d'infantesa, a Vacarisses. I és clar, aleshores surt Argelagues, que és aquesta seva primera novel·la de la qual hores d'ara ja se n'han fet deu edicions i venuts 19.000 exemplars. Un veritable èxit, doncs. Jo hi vaig quedar atrapat des de bon començament i això que hi arribava desmenjat, empès més per les recomanacions que per pròpia voluntat. No res, em van passar el llibre i em va durar quatre dies. I allò que més m'ha agradat no és tant l'argument -una història de camp-ciutat amanida amb les vicissituds del segle XX a Castellterçol, Vacarisses i Sabadell- sinó el llenguatge i, encara més, la perspectiva femenina dels personatges. Ras i curt, em va semblar, a mesura que avançava, que aquella era com si també fos la història de la meva família, i suposo que la de moltes altres famílies del meu entorn. No pas herois d'un dia, sinó homes i, sobretot, dones treballadores amb una increïble capacitat d'entomar els cops i el dolor. La Remei, la Nina o la Rosa... La història m'aboca al record de les meves dues àvies -totes nouvingudes a Manresa, empeses des de Cardona o Binacet per la pura misèria. I encara les tietes solteres o la meva pròpia mare. I el record fa xarxa amb el llenguatge que gasten les protagonistes d'Argelagues (de les endergues al gec d'hòsties, que en boca de ma mare eren un gec de bufes). Al capdavall, també és l'actitud dels personatges la que fa una història emotiva i propera, d'un to que per domèstic no deixa de ser universal. Aquell «ora pro nobis i fes pel que et trobis» adoptat pels d'un costat de la ratlla -la que parteix el món en dos, entre rics i pobres, amos i terregada. Bonafès i malànimes. Cabals i ximples. Agraciats i esguerrats... I fet i fet, la por i aquesta voluntat de sobreviure amb consells tan bèsties com el que em repetia el meu avi Josep i que sermonejarà en Martí als seus fills així que acabi la guerra: es tracta de procurar no ser ni dels de més amunt ni dels de més avall, un entremig... i anar tirant. I treballar, treballar molt!
M'ha agradat Argelagues, i malgrat que pugui semblar que a vegades sabadelleja massa, cada lector sap de seguida apropiar-se-la, encara més si ha coneugut un món fet de camps i de telers. Proveu-ho, i veureu com us sentiu la història ben vostra.